El museu de Joan Miró

La Fundació Joan Miró va néixer fa més de 40 anys amb un altre nom: Centre d’Estudis d’Art Contemporani (CEAC). Amb el temps, el projecte que Miró havia somiat es va anar allunyant de la noció de centre d’investigació i de creació d’art experimental. L’evolució que ha tingut la fundació barcelonina l’ha convertit en un centre d’art contemporani imprescindible en el context local i també important i atractiu a escala internacional. Des de fa anys manté un doble perfil. D’una banda funciona com a centre dedicat a la difusió del millor art contemporani, per un motiu o un altre no acollit per altres centres, com el Macba: mostres com les d’Arp, Calder, Wifredo Lam, Mark Rothko, El llegat de

Jackson Pollock o Pipilotti Rist. I d’altra banda funciona com un museu personal: el de Joan Miró.

Aquesta evolució em sembla natural i lògica, ja que Miró és i està reconegut com un dels artistes més importants del segle XX. La nova configuració que ara es presenta significa una confirmació d’aquesta evolució i concedeix els millors espais de l’edifici de Sert a la col·lecció permanent de Joan Miró. L’actual presentació integra millor el conjunt, que abans mantenia espais annexos i separats dedicats a diferents donacions. El canvi es pot justificar per motius econòmics –les mostres temporals són cares–, i una altra de les claus es troba en la importància creixent de Barcelona com a centre d’atracció turística. Qui visiti les exposicions temporals de la Miró podrà constatar que el públic local és minoritari respecte al d’altres països. I el primer que vol veure el visitant estranger és l’obra de Miró, per molt esplèndida que sigui la mostra temporal.