Els dos anys del ‘califat’ de l’Estat Islàmic
L’Estat Islàmic perd terreny a l’Iraq i Síria dos anys després d’haver pres Mossul
Tots els informes apunten al mateix: dos anys després de la seva fundació com a pretès califat, l’Estat Islàmic (EI) està en el seu pitjor moment i, en cas de continuar així, pot començar a reinventar-se a si mateix.
El març passat, els analistes dels Estats Units calculaven que havia perdut un 20% del seu territori a l’Iraq i Síria. Aquesta avaluació era considerada optimista per alguns, però després de noves derrotes sembla clar que l’organització no només ha perdut enclavaments tan significatius com la ciutat siriana de Palmira sinó vies de comunicació entre els seus territoris, la qual cosa implica més dificultats d’aprovisionament, tant de material com de recursos humans.
Els milicians de l’EI lluiten en molts i distants fronts. Al nord de Síria se’ls està tancant l’accés a la frontera turca i són colpejats alhora per les forces kurdes, pel que queda de les milícies sirianes d’oposició, per l’exèrcit de Baixar al-Assad i l’artilleria turca. Alhora, les tropes de Damasc, amb suport rus i iranià, han avançat molt en direcció a la capital siriana del califat, AlRaqqa, que està amenaçada pel nord pels kurds i els seus –escassos, això sí– aliats àrabs amb suport d’un grapat de forces especials dels Estats Units. Mentrestant, a l’Iraq, l’exèrcit regular, amb suport de milícies xiïtes, ha desallotjat els gihadistes de Fal·luja.
La pèrdua de Fal·luja deixa a l’EI únicament amb Mossul, la segona ciutat iraquiana, des de la que es va declarar el califat el 29 de juny del 2014. Fins aleshores només posseïen Fal·luja i Ramadi. La presa de Mossul, i el discurs d’Abu Bakr al-Bagdadi a la seva gran mesquita, proclamantse califa amb el nom d’Ibrahim el 4 de juliol, va implicar una arribada en massa de combatents de fins a 87 països. L’Estat Islàmic es va expandir amb la conquesta de Tikrit (bressol de Saddam Hussein) i Baiji (amb la seva refineria) a l’Iraq, i Kobane i Palmira a Síria. Però des del gener del 2015 han anat retrocedint. Ha estat un procés molt lent, que probablement hauria resultat impossible sense la participació de Rússia en el front sirià i de l’Iran, tant a Síria com a l’Iraq.
En vista dels atemptats a Europa podria relativitzar-se la importància d’aquesta pèrdua territorial. Tot i això, ha estat precisament la promesa d’un califat aquí i ara la que ha atret salafistes gihadistes, aventurers, desheretats i maníacs a les seves files. Va ser per aquesta raó –i per la seva extraordinària utilització de mètodes digitals de propaganda, barrejant terror, heroisme i imatges idíl·liques– que ha tingut més èxit que Al-Qaida. Però si no aconsegueix administrar províncies no hi ha califat, i això és el que està passant.
D’una banda, els seus recursos econòmics s’han reduït considerablement. Bombardejats els seus pous petrolífers i els seus combois, l’EI resisteix amb una microeconomia basada en els impostos, l’extorsió i la confiscació. Fins i tot a Mossul estan reduint les seves capacitats des que el Govern de Bagdad va deixar d’enviar els sous dels funcionaris –que representa el gruix de la massa salarial iraquiana–, el tall de la ruta de Sinjar cap a Síria també ha reduït el comerç, i la capital del califat pateix una carestia galopant.
D’altra banda, els enclavaments o preteses províncies de l’Estat Islàmic a Líbia, el Sinaí o el Iemen tampoc no han experimentat una expansió, més aviat al contrari.
Tot i això, el pitjor cop que ha patit l’Estat Islàmic l’últim any l’hi han assestat no els bombardejos sinó centenars de milers de refugiats que han fugit de Síria. Els gihadistes van reaccionar histèrics en veure que la guerra els empenyia a fugir del país en lloc de resistir o de migrar cap al seu territori, i van emetre una col·lecció de vídeos i missatges provant de convèncer la gent que no intentés arribar a Europa (una altra cosa és com Europa els ha rebut després).
L’últim comunicat del portaveu oficial de l’EI, Abu Muhammad al-Adnani, emès el 21 de maig, en vigílies del Ramadà, dóna pistes de com l’organització està havent d’adaptar els seus postulats. Dirigint-se als “soldats del califat a Europa i els Estats Units”, els diu que “si els tirans us han tancat a la cara les portes de l’hègira –l’emigració a l’Estat Islàmic–, obriu la porta de la gihad a les seves cares i feu que se’n penedeixin. La més petita mostra de feina que pugueu dur a terme als vostres països és molt millor i volguda per nosaltres que qualsevol gran acció aquí”.
Amb aquesta crida a cometre atemptats, l’EI torna a posar l’èmfasi en l’anomenat “enemic llunyà”, a l’estil d’Al-Qaida, però assenyalant, a més, que els civils són blancs legítims, ja que a Occident no són “innocents”. AlAdnani cridava a la guerra total en nom de l’EI, i afegia, per justificar les seves pèrdues: “La victòria és quan l’enemic és derrotat, la derrota és quan es perd la determinació i el desig de combatre”.
El missatge del portaveu respon a les dues opcions que li queden a l’EI després d’una derrota territorial a l’Iraq i Síria: reconvertir-se en guerrilla o en organització purament terrorista. La primera possibilitat començarem a veure-la si són expulsats d’Al-Raqqa i de Mossul; la segona ja s’està donant, amb l’agreujant que l’EI s’ha convertit en una franquícia per a qualsevol alienat, encara que no tingui la més mínima idea de gihadisme, com l’assassí homòfob d’Orlando.
El pitjor cop que ha rebut l’EI prové dels refugiats que han fugit de Síria en lloc d’anar al ‘califat’ Encara que perdi la guerra territorial a l’Iraq i Síria, l’EI ja és una franquícia del gihadisme global