Divorci a l’europea

CAMERON és un home feliçment casat, així que quan manifesta que vol un divorci civilitzat amb la UE és que no sap de què parla. Un divorci civilitzat és un oxímoron. Algú li hauria de recomanar que veiés Divorci a la italiana, on el personatge de Marcello Mastroianni, per desfer-se de la seva dona, imagina formes forassenyades com llançar-la a una caldera bullint per convertir-la en sabó o enviar-la a l’espai exterior en un coet. La sortida del Regne Unit no serà tan tràgica, tot i que deixarà profundes empremtes. Ahir el primer ministre britànic va ser rebut amb cares llargues i paraules escassament amigues. Pitjor ho va passar l’eurodiputat de l’UKIP Nigel Farage, a qui es va adreçar el president de la Comissió, Jean-Claude Juncker, increpant-lo: “Estic sorprès de veure’ls aquí. Vostès van donar suport a la sortida. Què diantre hi fan, en aquesta Cambra?”. Era una manera de dir-los que no eren benvinguts a la capital d’Europa els qui han fet una campanya immoral, en la qual no han tingut cap pudor a mentir explicant als seus conciutadans que, si se n’anaven de la UE, disposarien de 350 milions més de lliures esterlines setmanals per a la sanitat. Després d’aconseguir el Brexit, Farage, amb el rostre tan encartonat com la seva jaqueta creuada, va aclarir que aquesta afirmació havia estat un error. Però no: un polític es pot equivocar i no malbarata la seva credibilitat, però quan el polític menteix a consciència perd tota dignitat.

Berlín (tampoc París) no vol negociar res fins que Londres no iniciï el tràmit de la separació. Cameron no té pressa. Merkel, tampoc, per bé que farà tot el que estigui al seu abast perquè el virus del divorci no s’encomani. No serà una separació a mida com si fos una més de les jaquetes de la cancellera, encara que tampoc no acabaran com els Rose estimbant-se per les escales. A Brussel·les es va començar a veure que els divorcis solen acabar malament, fins i tot els que comencen civilitzadament bé.