‘Good bye, Cameron’
Lluís Foix analitza les conseqüències de la sortida del Regne Unit de la Unió Europea: “El Brexit és molt perjudicial per a tots. Però potser és millor que si els britànics volen anar-se’n, que se’n vagin i s’estableixi un marc de relacions civilitzat entre Londres i Brussel·les sense que la UE resulti danyada pels capricis del primer ministre britànic”.
La sessió de dilluns tenia l’aire del dramatisme de les grans ocasions. Molts diputats drets a la Cambra dels Comuns, on no hi ha seient per a tots els diputats. David Cameron donava compte del Brexit amb l’amargor del perdedor per haver-se arriscat sense necessitat a la celebració d’un referèndum. Un Parlament majoritàriament partidari de continuar a Europa rebia el mandat popular d’abandonar la Unió Europea.
El sistema parlamentari per excel·lència rebia una decisió col·lectiva que no havia estat discutida a les sessions de Westminster, sinó que li venia imposada des del carrer, els platós de televisió i programes de ràdio de gran audiència, des de discursos de personatges que ni tan sols eren membres del Parlament.
Es van utilitzar mentides, falsedats, pors no justificades. El populisme dels partidaris del Brexit l’ha reconegut el mateix Nigel Farage afirmant que havia estat un error donar per certa la xifra de 350 milions de lliures setmanals que es lliuraven a Brussel·les i no tornaven a la Gran Bretanya. Era una mentida, va dir, camuflada en un error. I es va quedar tan tranquil.
La demagògia i el populisme ja no es practiquen als carrers o a les concentracions dels estadis. Es perpetren des de les repúbliques de tertulians o la veu d’oradors brillants que convencen les masses que no tenen el deure de saber si el que se’ls diu és cert o fals. El populisme no té preferències. Pot ser de dretes però també d’esquerres. Depèn de la intenció de les elits que es proposen de canviar substancialment el rumb de les institucions. A la campanya es va mostrar un menyspreu als refugiats i immigrants i es va exhibir un cert sentit de superioritat del que encara es pensa que és l’Anglaterra imperial sobre la resta de pobles i nacions europees. El que més molesta és una mica de sentit de superioritat.
Es tractava d’una de les decisions més rellevants de la història britànica dels últims cinquanta anys. Cameron la traslladava als Comuns amb l’exigència que suposa el veredicte de les urnes expressades en un referèndum que arrossegaria el seu principal impulsor a l’abandonament del seu càrrec.
L’estupor en les intervencions retransmeses en directe per la BBC era més gran. El primer ministre es va presentar amb el seu cap polític servit en safata per al mes de setembre. El moment no podia ser més paradoxal. La meitat del Govern va fer campanya pel Brexit, el líder laborista, Jeremy Corbyn va ser acusat pels seus per no haver defensat amb més convicció la permanència en la UE. Vint membres de l’anomenat govern a l’ombra han presentat la dimissió.
Els efectes del referèndum han estat caòtics i afecten l’estabilitat monetària, la confiança en les institucions financeres de la City i el paper d’Anglaterra a Europa i al món. La borsa i la lliura baixen en proporcions històriques. Durant uns dies o setmanes la inestabilitat i la inseguretat marcaran la política britànica que ara es mou en un cert caos institucional. El país està dividit i les ferides provocades per personatges com Nigel Farage o l’exalcalde Boris Johnson trigaran temps a estroncar-se.
Cameron no va tenir més opció que acceptar els resultats i anunciar que serà el seu successor qui invoqui l’article 50 i posi en marxa la desconnexió amb la UE. No hi ha pressa. Els anglesos són mestres a l’hora de jugar amb el temps per satisfer els seus interessos. Merkel, Hollande i Renzi es van reunir dilluns per no crear alarmes innecessàries i comprometre’s a les reformes urgents que la UE ha d’emprendre per tal que la distància entre les elits i els ciutadans ordinaris no sigui tan gegantina.
El pròxim primer ministre voldrà ajornar la decisió. Però Europa no pot administrar una sortida a la carta per als britànics que han decidit pronunciar-se a favor del Brexit. Seria afavorir que altres països decidissin acomodar la Unió Europea a les seves pròpies necessitats i no al revés.
El Brexit és molt perjudicial per a tots. Però potser és millor que si els britànics volen anar-se’n, que se’n vagin, i que s’estableixi un marc de relacions civilitzat entre Londres i Brussel·les sense que la Unió Europea resulti danyada pels capricis d’un primer ministre britànic que, per apaivagar l’ala més euroescèptica i conservadora del seu partit, va convocar un referèndum que ha perdut.
És simptomàtic que les universitats, els empresaris, els sindicats i la majoria dels diputats fossin partidaris de romandre a la UE. Però no van convèncer la majoria, que es va deixar enlluernar per dos personatges mentiders, erràtics i populistes que creuen en la falsa superioritat del poble britànic. Xenòfobs. El més lamentable del Brexit ha estat la manipulació grotesca de part de l’opinió pública que avui comença a percebre l’abast d’una trencadissa de dimensions desconegudes.
La demagògia es perpetra a través d’oradors brillants, populistes, que sembren la por i l’odi en la societat