Jordi Clos
El metge buscava un remei per a un amic malalt i va tornar amb una col·lecció faraònica
HOTELER I COL·LECCIONISTA
La Fundació Arqueològica que presideix Jordi Clos ha adquirit per al Museu Egipci la Col·lecció Cano, un petit però valuós conjunt d’art faraònic reunit per un metge barceloní als anys cinquanta durant un viatge professional al Caire.
Amitjan anys cinquanta, el metge barceloní Mariano Cano Abellán (1917-1991) va fer un viatge al Caire amb un amic que havia contret esquistosomiasi (també coneguda com a bilharziosi) durant una cacera a l’Àfrica. Com la majoria de metges espanyols de l’època, Cano amb prou feines en sabia res, d’aquella desconeguda malaltia parasitària provocada per un cuc, i el propòsit del viatge era trobar un remei que posés fi a uns símptomes cada vegada més incapacitadors. Es va quedar tres mesos estudiant medicina tropical amb especialistes de l’hospital del Caire, que de ben poc li devia servir un cop tornat a Barcelona, però durant aquella estada no només va curar l’amic, sinó que es va apassionar per la cultura egípcia i va reunir una petita però valuosa col·lecció de peces faraòniques.
La col·lecció Cano, formada per disset petites i exquisides peces d’arqueologia egípcia, s’acaba d’incorporar als fons del Museu Egipci de Barcelona després que l’ha adquirida la fundació arqueològica que presideix l’empresari hoteler i col·leccionista Jordi Clos.
“És una història bonica, molt humana, que m’emociona, s’hi barreja el sentit de l’amistat d’aquell metge que va anar a Egipte buscant una cura per al seu pacient amb la generositat de la seva família, que en un acte culturalment heroic ha prioritzat que la col·lecció no es dispersi i es quedi a Barcelona per sobre de l’interès purament econòmic”, assenyala. Clos explica que el més rendible, i possiblement el camí que hauria escollit la majoria, hauria estat vendre les peces una per una, per separat (calcula que n’hi ha, com la del faraó Psusenes, que podrien reportar un mínim d’entre 8.000 i 10.000 dòlars a les subhastes internacionals), però que els descendents de Cano han preferit vendre el conjunt a un preu molt inferior per, “amb un esperit de generositat poc freqüent”, preservar la memòria del col·leccionista, que no va exhibir mai les obres amb afany decoratiu, “com tantes vegades veiem a l’Hola”, sinó que les va instal·lar a casa seva com si fos un petit museu.
A una altra escala, òbviament, Clos compara l’arribada de Cano a Egipte amb la de l’aristòcrata anglès Lord Carnarvon, que va fer un viatge a la vora del Nil per problemes de salut i després d’entusiasmar-se amb l’egiptologia es va convertir en mecenes de Howard Carter i va acabar finançant la tomba del faraó Tutankamon. Cano tenia dues opcions: anar al Caire o al Brasil, els únics llocs que en aquell moment tenien especialistes en esquistosomiasi. Va optar per la primera i es va instal·lar a l’hotel Shepheard, el principal hotel del Caire, centre de peregrinació de
El Museu Egipci adquireix i exhibeix la col·lecció Cano, formada per 17 antiguitats
l’aristocràcia internacional que es va incendiar durant la Revolució del 1952 i va renéixer, gairebé idèntic, cinc anys després. Al seus voltant –i al voltant dels hotels més luxosos– hi havia famoses botigues d’antiguitats, com la que des del 1870 regentaven els Tano, amb unes targetes de visita que presumien de proveir els museus d’Europa i d’Amèrica. No era publicitat enganyosa. Entre els seus clients hi havia des del Museu del Louvre de París fins al Museu Egipci de Berlín.
“Fins al 1979 comprar peces era totalment legal, es podien treure del país sense cap mena de problema i, de fet, totes les que va adquirir Cano van acompanyades de la seva corresponent documentació i certificat d’autenticitat”, recorda Jordi Clos.
Davant la vitrina que ara custodia la col·lecció Cano al Museu Egipci, Clos dedueix que el col·leccionista devia ser un home extremadament culte, “que demostra conèixer la història d’Egipte”, i dotat d’un gust “exquisit i d’una gran subtilesa i sentit de l’estètica”. Són peces petites entre les quals destaca, per la seva raresa, l’estatueta d’una dona a la gatzoneta en el moment de donar a llum sobre una paridora (finals del Regne Nou, 1.200 a.C.) O un estilitzat uixebti del faraó Psusenes I, trobat a la necròpoli reial de Tanis. Hi ha també un escarabat d’esteatita amb una inscripció a la base: “Nebmaatre (Amenhotep III), estimat d’Urethekau (divinitat relacionada amb la corona vermella del Baix Egipte i amb la cobra), de Finals del Regne Nou. Diverses figures de bronze de divinitats com Sekhmet, Osiris i Horus, totes elles de la Baixa Època. I dues esteles funeràries de pedra calcària. Una d’elles, d’un personatge que presenta ofrenes al déu Osiris, entronitzat (Baixa Època, entre 715 i 332 aC); i l’altra, d’un home anomenat Ptahrekhsu (Ptah el coneix) que presenta ofrenes al déu Anubis, del Segon Període Intermedi (1.500 a.C.)
La col·lecció l’arrodoneixen una sèrie de fotografies i documents de l’època (certificats, notes manuscrites...) que passen a formar part del fons de la Biblioteca del Museu Egipci de Barcelona. Entre les imatges destaca una fotografia, que reproduïm en aquestes pàgines, en què es veu el doctor Cano acompanyat de la seva dona (el va visitar diverses vegades durant la seva estada al Caire i a Luxor) dinant al restaurant de l’hotel Shepheard.
Les peces han estat a punt de ser subhastades, però la família ha preferit que es quedin a Barcelona