Corbyn perd una moció de censura, però es resisteix a dimitir
El líder del Labour afirma que no trairà les bases que el van elegir
Un ministre del Govern ha demanat un segon referèndum. Merkel diu que no hi haurà concessions per al Regne Unit. Hi ha rum-rum d’eleccions anticipades. Escòcia es prepara per a una altra consulta sobiranista. Londres vol convertir-se en districte federal. La lliura s’enfonsa. Els bancs estrangers amenacen de deixar la City. Fins i tot la ciutat costanera de Brighton preveu esqueixar-se d’Anglaterra. Però mentrestant, lluny d’explotar la debilitat dels seus rivals conservadors, el Labour es consumeix en una guerra civil. No és la primera vegada, ni el primer lloc, que l’esquerra és incapaç de romandre unida.
El grup parlamentari laborista ha aprovat per 172 vots a 40, i 13 abstencions, una moció de censura contra Jeremy Corbyn. Però el líder continua negant-se a dimitir, i ha desafiat els seus enemics a convocar una nova elecció, que pensa que tornaria a guanyar amb el suport de les bases i dels sindicats.
El terratrèmol del Brexit ha sacsejat més el Labour que els tories, segurament perquè els primers no veuen com podrien guanyar sota la batuta de Corbyn les eleccions anticipades que potser convocaria a la tardor o la primavera el successor de Cameron, mentre que els conservadors estan convençuts que tornarien a guanyar, fins i tot amb una clara majoria absoluta.
El que fins ara era una guerra soterrada entre la major part dels diputats (deixebles de Blair, Brown o Miliband) d’una banda, i Corbyn i les bases de l’altra, ha esclatat després del resultat del referèndum europeu i la consegüent convulsió del mapa polític del país. En quaranta-vuit hores el líder laborista ha perdut vint ministres i quaranta integrants del seu gabinet en l’ombra, però els ha reemplaçat amb joves inexperts de l’ala esquerra de la formació, fidels a ell. Ha patit una moció de censura, però li ha relliscat. Ha estat durament criticat als passadissos i salons de Westminster per la seva tíbia defensa de la causa europea (fins i tot circula el rumor, no desmentit, que va votar per la sortida), però li entra per una orella i li surt per l’altra.
Després de ser informat que els seus col·legues havien perdut la confiança en ell, va anar a una manifestació dels seus seguidors davant del Parlament per proclamar: “Els meus enemics no tenen legitimitat constitucional, vaig ser
Disputa legal sobre si Corbyn podria anar de manera automàtica a la reelecció
elegit democràticament per les bases del partit, i no trairé els qui van dipositar la seva confiança en mi per lluitar per la justícia social, la igualtat econòmica i els drets humans”.
De moment el Labour està en un atzucac. Per desembussar la situació, el grup parlamentari es planteja convocar eleccions al lideratge i donar suport a un candidat rival a Corbyn. Però aquest insisteix que es presentaria, encara que existeixen algunes opinions legals que estimen que hauria de ser nominat per almenys deu diputats, una xifra que és possible que no assolís.
El problema, si s’arribés a aquest extrem i no es permetés que Corbyn es presentés a la reelecció, és que es tractaria d’un cop d’Estat en tota regla, i els seus entenars de milers de seguidors podrien abandonar en massa el partit o fins i tot fundar-ne un altre de nou. Actualment es troben aglutinats en una organització cívica anomenada Momentum, la qual no seria difícil de reconvertir en una formació política.
A l’altre costat de la barrera, mentrestant, els diferents candidats a succeir David Cameron segueixen prenent posicions enmig d’un caos lleugerament més organitzat que el del Labour. Boris Johnson, en principi a la pole position, ha insinuat que si ell guanya no veu la necessitat d’eleccions anticipades perquè, com a líder del Brexit, consideraria el resultat del referèndum com un mandat suficient per governar fins al 2020. Però l’exalcalde de Londres té nombrosos enemics que s’estan posicionant darrere de l’actual ministra de l’Interior, Theresa May, com la rival amb més possibilitats de frenar-lo en la votació final a començaments de setembre. La política britànica és un volcà, i la seva erupció acaba de començar. Pompeia corre perill.
Boris Johnson creu que no necessitaria convocar eleccions si surt elegit líder