“...i res més que la veritat”
Bud, que així l’anomenen, s’enfronta a un problema existencial. Hi ha unes quantes qüestions que floten en l’aire. Jurarà o prometrà dir la veritat, tota la veritat i res més que la veritat? Quan es repeteixi com un lloro, el jutge l’amenaçarà d’obrir-li un expedient? I si el jurat arriba a la convicció que comet perjuri, el plomaran? Només cap aquest càstig, ja que, habitualment, ja viu engabiat.
A Bud, de 19 anys, li ha donat per descobrir el pastís. És testimoni d’un crim domèstic, l’únic testimoni, i a qui el vol escoltar sempre li repeteix el mateix.
Aquest és el cas. Glenna Duram, de 48 anys, espera judici. Encara una possible llarga condemna per la mort a trets del seu marit, Martin. Va succeir al seu domicili d’Ensley Township, municipi del comtat de Newaygo, en l’estat de Michigan. A ell el van trobar de cos present, amb diversos impactes de bala, al costat de la seva muller, que va sobreviure a un tret al cap que es va clavar ella mateixa, segons els investigadors. Creuen que això no va ser més que la tapadora, o bé un intent fallit de suïcidi després d’acabar amb la vida del seu espòs.
Fins aquí, una tragèdia, una més. Com tantes. No és la primera ni l’última.
Però des d’aquella jornada de maig del 2015, el suposat tercer assistent a aquesta escena, del qual es descarta qualsevol intenció assassina o participació en la trama, no ha deixat d’insistir en una frase: “Don’t fucking shoot!”. Que és com si algú pregués una altra persona que no li engegui aquests “fotuts trets”.
L’assumpte rau en la credibilitat de l’únic testimoni. Bud és un lloro gris africà que era propietat del difunt.
“Fa servir la veu del Martin, la imita”, afirma Christina Keller, la seva exesposa, que s’ha quedat amb la tutela de la mascota.
En les seves declaracions a un canal de la televisió de Detroit, Keller subratlla que és “com si aquestes paraules se li hagin cisellat al cervell i no ho superi”. Afirma que no és més que el sospir final de la víctima.
L’assumpte va arribar a oïdes del fiscal, Robert Springstead. Ha copat els titulars en plantejar-se introduir una innovació en la història penal dels Estats Units. Està considerant portar a judici l’ocell parlant i utilitzar contra la imputada aquesta frase com a prova.
“És una cosa que estem sospesant. Hem de determinar si és una cosa fefaent i de confiança respecte a la informació que necessitem”, destaca Springstead en el Detroit Free Press.
“Personalment crec que l’animal era allà i ho diu”, assegura el pare de Martin Duram als mitjans locals. I la mare intervé que “l’ocell ho caça tot i, en especial, quan es pronuncien paraulotes”.
Malgrat la humanització de les mascotes en la societat dels Estats Units –als carrers de Manhattan no és gens estrany sentir com algú li pregunta el seu gos: “On vols anar avui, estimat?”–, l’acusador públic expressa els seus dubtes sobre l’admissió d’aquest testimoni de càrrec.
Els experts sostenen que aquesta espècie de cotorres vocalitzen frases que han sentit moltes vegades. Però també són capaços de fer servir expressions que han sentit en poques ocasions o només una si, en especial, es tracta d’una situació de baralla o estrès.
Hi ha un precedent parcial, encara que en aquella ocasió va semblar més una tàctica dilatòria. Charles Ogulnick, advocat defensor d’un presumpte assassí, va sol·licitar el 1993, davant un tribunal californià, que “citessin” a Max, un altre lloro gris africà, d’idèntica espècie que Bud.
Max reiterava un, “no Rirchard, no”, com recorda The Guardian. El presumpte es deia Gary. “Repetia la disputa com si fos una enregistradora”, assenyala el lletrat al diari britànic. El jutge no va admetre la prova i Gary Rasp compleix cadena perpètua.
Ara és més innovador. La petició la formularia l’acusador, i no com a exculpació sinó com a prova. Ogulnick no el sorprendria que, aquesta vegada, al magistrat li sembli una bona idea. No és el mateix el lloro del fiscal que el del defensor.
Un fiscal de Michigan sospesa utilitzar un lloro com a ‘testimoni’ en un judici per assassinat Una dona anirà a judici per haver mort el marit: l’ocell repeteix: “Cony, no disparis”, com si fos ell