Agulles i elefants
Context. Context. Context. Pla internacional. Pla nacional. Pla local. Manuel Vázquez Montalbán era capaç de canviar l’ordre i es va inventar una secció al diari Tele/eXprés que portava per títol Del alfiler al elefante. Del particular al general. Els joves aprenents llegíem el mestre amb devoció.
De l’elefant a l’agulla. Del general al particular. L’esdeveniment britànic ha condicionat el vot dels espanyols. A mesura que van passant les hores sembla més clar que l’ona expansiva del Brexit va coagular i propulsar totes les temences i pors sembrades al llarg de la campanya electoral. Una pulsió favorable a l’ordre ha recorregut l’espinada de la societat. El Partit Popular aconsegueix el primer lloc als barris més acomodats de Barcelona i torna a pujar a Badalona (del 14% al 16%), on va ser desallotjat de l’alcaldia fa un any. Un amic m’explica la confessió d’una coneguda seva, professional de classe mitjana, amb els peus a terra i el cor en la independència de Catalunya: “Mira, em sap greu dir-ho, però aquesta vegada votaré el Partit Popular. No estic per a segons quines aventures”. Aquesta actitud preventiva també ha ajudat el Partit Socialista a salvar-se del desastre.
Ningú no va votar pensant en els detalls de la política europea, però la disrupció britànica ha accentuat la sensació de viure temps perillosos. La gent va anar a les urnes després d’una dutxa de tres dies –divendres, dissabte i diumenge– amb notícies apocalíptiques sobre el futur. Borses en caiguda lliure. Fons d’inversió en alerta roja. Pensions en perill. Treball encara més més precàri. La casa dels horrors.
El Brexit ha emmarcat el 26-J, accentuant tendències que ja venien donades. Els sondejos no ho van captar amb prou nitidesa i correspon als sociòlegs electorals reflexionar-hi. Hi ha una altra lliçó. Les xarxes socials no són un fidel mirall de la societat. Twitter molt sovint és el mirall deformador del Callejón del Gato de Valle-Inclán. La gent madura i els avis que no militen a les xarxes han anat a votar, corregint l’agitació política digital. I el PP comença a moure’s bé a les xarxes. En aquesta campanya ha produït vídeos eficaços.
Leo Strauss, filòsof nord-americà d’origen alemany, considerat el pare intel·lectual del moviment neconservador, va escriure el següent: “Cap societat acostumada a comprendre’s en una finalitat no pot perdre la fe en aquesta finalitat sense quedar completament desemparada”. Cap societat acostumada a entendre Europa com una capa protectora i benefactora no pot perdre la fe en l’horitzó europeu sense quedar completament desemparada. Espanya no està en condicions d’imaginar-se a si mateixa al marge de la Unió, ni tan sols pot fantasiejar amb aquesta idea, com de vegades fan alguns francesos i italians. Els espanyols nascuts a la postguerra i els que van adquirir la majoria d’edat durant la transició (gairebé el 60% del cens electoral) no havien anat mai a votar amb la por que Europa –el seu ideal de joventut– s’esfilagarsi. És comprensible que els més joves no acabin d’entendre la connexió entre la inquietant radiació del Brexit i el vot del 26 de juny. La seva percepció dels riscos és una altra. La jubilació queda lluny. Vet aquí una altra lliçó d’aquestes eleccions. A Espanya continua manant la gent d’edat madura. Mal administrada, aquesta aspra realitat pot tenir conseqüències pèssimes en un futur no gaire llunyà. Convindria no oblidar que des de l’aparició de Podem, el nombre de manifestacions i conflictes al carrer s’ha reduït de manera molt considerable, segons dades del Ministeri de l’Interior.
De l’agulla a l’elefant. Del fet particular al general. Dels fragments als pactes. Mariano Rajoy ha guanyat unes eleccions molt difícils, però no té la presidència del Govern assegurada, perquè la política de pactes continua sota bloqueig. Ciutadans no vol convertir-se en un annex del PP. Potser no ho podrà evitar en un futur, però Albert Rivera i la seva gent no s’imaginen servint els cafès a la taula del Consell de Ministres. Un pacte PPCiutadans-PNB, amb l’addició de dos diputats canaris, avui sembla impossible, tenint en compte que hi ha eleccions a Euskadi a l’octubre. Ciutadans demana l’extinció del concert foral basc.
El PSOE pateix de síndrome posttraumàtica. Fa una setmana es veia atropellat per Podem. Durant la nit electoral, Pedro Sánchez va tenir la temptació de repetir la jugada del desembre i oferir-se per formar govern al capdavant de les “forces del canvi”. (PSOE, Ciutadans i Podem). Li ho van treure del cap. Gent del seu equip també va pensar a avançar el congrés del partit al juliol, per deixar fora de joc Susana Díaz. El grup dirigent del PSOE viu presoner de l’ansietat. I Podem continua tenint cinc milions de vots i 71 diputats. Els socialistes han de continuar atents a la seva esquerra. La seva prioritat per als pròxims anys serà recuperar crèdit entre els joves, guanyar pes a les grans ciutats i intentar aixecar el cap a Catalunya. Com pot aconseguir millor aquest objectiu? Exercint una oposició descarnada, en diària competició amb Podem, o forçant el Partit Popular a canvis programàtics, amb l’ajuda del Partit Nacionalista Basc?
El PNB serà important en la legislatura, però les eleccions basques de l’octubre li poden portar problemes. Podria acabar necessitant el suport parlamentari del PP si Podem, incisiu a Euskadi, lamina el PSE-PSOE.
Tot està molt travat. I hi ha agulles disseminades al camí dels elefants.
El gran dilema del PSOE: oposició ferotge per arraconar Podem o bé pactar l’agenda de govern