Ajust d’expectatives polítiques
Ha canviat alguna cosa en la política espanyola després dels resultats electorals d’aquest diumenge? És més fàcil ara formar govern? Aparentment no. Amb els seus ajustos a l’alça i a la baixa en el nombre de diputats, les noves eleccions deixen el mateix escenari bàsic que el 20-D: quatre no-guanyadors. Per si sols, o en blocs ideològics, no estan en condicions aritmètiques de formar govern.
Però des d’una altra perspectiva, les coses sí que han canviat. Les noves eleccions han corregit les expectatives presidencialistes dels uns i els altres i les han ajustades a la realitat. Mariano Rajoy ha augmentat el seu suport, però la seva expectativa de majoria queda delimitada. Albert Rivera ha vist retallades les expectatives de ser determinant i condicionar la continuïtat de Rajoy. Pablo Iglesias ha de deixar de pensar a volar com un ocell predador per conformar-se, de moment, amb el vol gal·linaci al corral de l’oposició. Per la seva banda, Pedro Sánchez ha aconseguit contenir l’expectativa a la baixa del PSOE i aturar el sorpasso d’Iglesias. És un triomf moral important. Però no li permet aspirar a la investidura, encara que sí a ser decisiu i determinant en la formació de govern.
Els resultats a Catalunya, el País Basc, Galícia i Andalusia han produït també un ajust d’expectatives. Els partits nacionalistes han comprovat que els resultats del 26-J han revalidat l’existència de noves formacions que han limitat les seves expectatives hegemòniques. I a Andalusia han estat un correctiu per a les expectatives de Susana Díaz.
Per tant, aquestes noves eleccions han estat una revàlida que ha posat les expectatives d’uns i altres al seu lloc. Aquest ajust hauria de ser determinant per evitar unes terceres eleccions. Ara no hi ha excuses. Els ciutadans tenim dret a tenir govern. I els partits tenen l’obligació constitucional d’aconseguir-ho.
Les fórmules poden ser diverses. El criteri hauria de ser el de formar govern amb la regla de la majoria de 176 diputats, o permetre, per activa o passiva, que d’altres el formin. No val la conducta de gos de l’hortolà.
La fórmula d’un govern de gran coalició és aritmèticament possible, però políticament inimaginable. Pedro Sánchez sap que l’experiència europea de gran coalició és perversa: el peix gran es menja el xic. D’altra banda, entrar al govern voldria dir deixar l’oposició d’esquerra a Podem. Per les dues raons, en les pròximes eleccions es podria trobar el que els va passar als socialistes grecs: van desaparèixer com a govern i com a oposició.
Per raons semblants tampoc no li convé buscar un govern tipus bloc d’esquerres a la portuguesa. Al marge que l’aritmètica parlamentària el dificulta, seria una amalgama de formacions polítiques d’esquerres juntament amb nacionalistes, independentistes i regionalistes. Una coalició contra natura i de resultat incert.
Però Pedro Sánchez sí que pot articular un suport passiu des del Parlament a un govern en minoria de Mariano Rajoy. Es tractaria d’obligar-lo a comprometre’s amb una acció de govern reformista a termini convingut, ja sigui mitjançant una moció de confiança o de censura arribat aquell termini. Això li permetria exercir una tasca indirecta de govern i no deixar l’oposició a Podem. Alhora que guanyar temps per veure si en les pròximes eleccions ressorgeix com l’au fènix dels escorços de l’actual foguera interna.
Però és Mariano Rajoy qui ha de prendre la iniciativa de buscar aquest suport passiu oferint un programa de govern amb mesures reformistes. No es pot basar simplement en el fet que “el més votat té dret a governar”. En democràcies parlamentàries com la nostra, és president el qui té més nombre de diputats propis o/i d’altres. Ja sigui amb un suport actiu o passiu.
La fórmula d’un govern en minoria amb suport passiu parlamentari de control està d’acord amb els dos tipus de polítiques que ha de dur a terme el govern. D’una banda, la gestió dels assumptes del dia a dia, que no exigeix grans coalicions sinó suports puntuals. De l’altra, la política de reformes, que implica canvis en les regles de joc de la política o pactes sobre polítiques de llarg termini (pensions, educació, sanitat, Unió Europea). Per a aquest segon tipus de polítiques cal basar-se en un axioma indiscutible: no es poden dur a terme si no és amb el suport, almenys, dels dos grans partits. I en algun cas comptant amb els partits nacionalistes.
Però aquest suport no ha de ser per força un govern de coalició, sinó mitjançant la fórmula d’un govern en minoria avalat de forma passiva des del Parlament per una coalició de control de la mateixa acció de govern. En qualsevol cas, sigui com sigui, tenim dret a tenir finalment un govern.
Ara no hi ha excuses: els ciutadans tenim dret a tenir govern; els partits tenen l’obligació d’aconseguir-ho