El verb ‘afinar’
Quan els ciutadans han pogut escoltar enregistraments on un ministre parla d’afinar fiscals, filtrar acusacions i destruir opositors, les coincidències les carrega el diable. I les coincidències, en aquest cas, són tan desvergonyides que malpensar esdevé pura autodefensa.
Primer, perquè certament han existit les notícies falses contra líders catalans, afavorides des de les clavegueres de l’Estat, segons és presumpte; i segon, perquè l’Executiu ha forçat de tal manera fiscals i Constitucional, en la seva lluita frontal contra l’independentisme, que hem perdut la capacitat d’indignació. Si afegim que aquest tipus de pràctiques són premiades a les urnes, res no és sorprenent.
I les coincidències són com un cove. Passen dos dies des de la victòria del PP i el jutge envia a judici el 9-N, asseient a la banqueta un expresident i dues exconselleres. Per descomptat, segur que és una feliç casualitat; segur que no es va aixecar cap telèfon per aconsellar que la decisió es donés a conèixer justet després de les eleccions; segur que els jutges seran lliures com ocellets en un judici polític d’aquesta categoria, i segur que ningú no va intervenir en res perquè, gràcies a les converses de maese ministre, sabem
Ja és una preciosa casualitat que, dos dies després de la victòria del PP, el jutge envia Mas a judici
que això de pressionar la justícia no existeix a Espanya. Només s’afinen fiscals. I és així com, gràcies a aquesta democràcia gruyère, s’espera a passar unes eleccions per portar al banc dels acusats un molt honorable per haver fet una protesta pacífica en defensa de la democràcia. Per descomptat, una punyetera casualitat, la mateixa que filtrar informacions falses sobre comptes suïssos en plena campanya electoral.
Com que la bondat tendeix a la perfecció, la cosa coincideix amb una altra notícia preciosa: el blindatge de PP, PSOE i Ciutadans perquè el ministre xerraire no comparegui en seu parlamentària per donar explicacions. I això que semblava que Sánchez i Rivera demanaven la dimissió del ministre, però devia ser un miratge de campanya electoral. És a dir, Espanya és un país que, mentre blinda un ministre que presumptament ha utilitzat el càrrec per conspirar contra opositors, acusa penalment un president per posar urnes simbòliques.
Certament, les casualitats a Espanya són extraordinàries.
I així va la cosa, el PP guanya, se sent impune, no endebades res del que ha fet no li significa cap desgast, i a partir de la victòria les coses passen per casualitat. Amb aquestes alegries a la motxilla, no hi ha cap cap dubte que el judici contra Mas, Ortega i Rigau no tindrà cap intenció política, que no seran perseguits per les seves idees i que considerar-los delinqüents per protestar pacíficament formarà part de la lògica d’una democràcia. Són tantes les evidències que l’Estat espanyol gaudeix d’independència de poders i que no hi ha persecució política que les casualitats són això, simples casualitats. O seran causalitats?