De més a menys
En els dies previs a les eleccions, un ramat d’indecisos sortia al carrer o mirava a la pantalla a la recerca d’alguna llum que pogués ajudar a triar el millor del pitjor. “Amb qui serem més pobres?”, vaig sentir que preguntava més d’un, perquè, en lloc de parlar de política, ho feien de diners intentant materialitzar i imposar el sentit comú: IRPF, més impostos, ajuts per a autònoms, comptes de com s’arribarà a fi de mes segons el que prometien els uns o els altres. “Mireu el que ha passat a Anglaterra. Ha estat tot pels diners, pels pensionistes emprenyats. Per culpa de Merkel i del ximple de Cameron”, li deia el fruiter del mercat de Potosí a la seva clientela.
Tenir diners i perdre’ls, viure de més a menys, és un tràngol tan humà i corrent com violent. S’imposa un nou ordre, una altra manera de menjar, de viatjar, de comprar. La mancança implica un sentiment de sacrifici. Cal renunciar als gustos cars, a més de sentir la glaçada incertesa en acabar el dia quan la fatiga venç al vertigen. La meva àvia, de jove, va tenir diverses criades i fins i tot dida quan va criar bessons. Ja anciana, i molt més pobra, escombrava una vegada i una altra la casa gairebé obsessivament, encara que no va ser desafortunada del tot: des del fons de la casa, el meu avi tocava el piano per a ella, de manera que el fet immaterial va acabar imposant-se al comptable.
El final d’un temps d’abundància ens persegueix en somnis des dels antics invocant mesura, paciència i recompensa. Li va passar a Borges, qui fins als 38 anys va ser mantingut amb cotó fluix, destinat –i finançat– per la seva família a llegir biblioteques senceres i fer punta al llapis. Però va acabar aquesta sort, i ell, un home de quaranta anys que no havia tingut mai feina fixa, es va haver d’ocupar en una biblioteca on guanyava un sou míser. “Van ser nou anys de sòlida infelicitat”, explica en el pròleg d’una vella edició d’El Aleph. Durant nou anys va haver d’agafar el tramvia, recórrer la ciutat i dur a terme una rutina que menyspreava, però la crítica Elizabeth Hyde Stevens –amb motiu del 30è aniversari de la mort de l’autor– assegura que allò va ser un esperó per trencar del tot la realitat a la seva obra i créixer com a autor i persona. “Va ser la tirania dels diners la que li va donar a Borges una necessitat irrefrenable d’escapar a la ficció”, escriu Hyde.
Transformar les fatigues en aprenentatges és una de les màximes vitals que ajuden a travessar els corrents salvatges. Borges estimava el tango perquè passava de ball valerós i feliç a trista coreografia. Viure amb els passos apresos sembla un alleujament quan es transita de menys a més. Fins que les agulles del rellotge canvien de sentit.
Viure amb els passos apresos sembla un alleujament quan es transita de menys a més; fins que les agulles del rellotge canvien de sentit