“Pitjor que el dolor és la solitud”
James Rodhes, violat quan tenia 6 anys, dóna suport a la llei integral de violència infantil que demana Save the Children
Què sent un nen quan un adult abusa sexualment d’ell?, què li passa a aquest petit quan aquell home en qui confia el viola una vegada i una altra?, és possible superar aquesta experiència? Segons James Rhodes no, no se supera mai per molt que alguns estudiosos de la matèria diguin que el temps cura el dolor. Així de clar: un nen víctima de qualsevol violència, i especialment aquesta, porta a sobre tota la vida aquesta motxilla dura i feixuga. Només parlar sobre el que ha passat li permet alleugerir-la i afrontar la resta de la vida. Perquè, explica aquest britànic, pitjor que el dolor físic, és la solitud. “Diuen que el temps cura les ferides, però no és veritat. Si es pateix violència de nen, la vida és com una marató amb una sola cama i una motxilla plena de maons”, assegura.
Qui és James Rodhes? Molta gent el coneixerà com el virtuós concertista de piano, gens convencional, que ha trobat una manera diferent d’interpretar els grans com ara Bach, Beethoven o Chopin. Altra gent, com l’autor d’Instrumental, unes memòries escrites quan acabava de complir els 31 anys. Aquest llibre descriu una de les formes més repugnants de violència cap als menors, l’abús sexual, paraula tèbia en la qual es difuminen actes tan horrorosos com la penetració per part d’un adult a un nen de tot just 6 anys.
Aquest petit és Rodhes. Va ser violat en repetides ocasions pel seu professor d’educació física. Ell, un nen tímid i poc avesat als esports i que es va sentir “especial” davant les atencions d’aquest mestre que no li retreia les poques habilitats esportives. Aquestes violacions el van obligar a passar pel quiròfan en diverses ocasions, tan grans com van ser les destrosses ocasionades a la seva tendra columna vertebral. També el van conduir cap a l’alcoholisme, les drogues, li van provocar trastorns alimentaris de conductes, depressió, va patir al·lucinacions, no podia mantenir relacions sexuals...
James Rhodes va viure amb tot això ell sol fins als 31 anys. Va ser llavors quan va anar a la Policia
per denunciar el seu violador, que encara treballava amb nens. Durant hores es va sotmetre als freds interrogatoris d’agents que es van centrar a saber si hi va haver penetració, si li va practicar una fel·lació, si es va empassar el semen... L’agressor no va ser detingut fins anys després i va ser gràcies a un professor que va saber d’aquells abusos al petit James ,però que llavors havia optat pel silenci.
La sala de la Universitat Pontifícia Comillas Icai-Icade, a Madrid, on ahir se celebrava Sense cicatrius. Congrés pel final de la violència contra la infantesa, romania en un silenci estremidor escoltant aquest “supervivent” (així es defineix ell) que un dia va decidir explicar el que milers de nens passen diàriament en la més profunda de les solituds. “Perquè si no parlem dels abusos als nens, ells guanyen, els abusadors guanyen”, va relatar.
Save the Children, promotor de l’esmentat Congrés, va revelar ahir que tot pel que ha passat Rhodes ho passen cada dia uns deu nens (delictes contra la llibertat sexual), gairebé 4.000 a l’any. I això és només el que es denuncia, que és una mínima part, perquè en la gran majoria dels casos no és un professor o un monitor o un capellà el que abusa, sinó un pare, un avi o un oncle. I llavors, el drama és més gran i el temor de parlar augmenta.
A Espanya la violència contra la infantesa té “un nivell de tolerància social molt elevat”, va denunciar el director general de Save the Children, Andrés Conde, qui ha demanat més dades estadístiques i, sobretot, ha demanat una llei integral que lluiti contra totes les formes de violència contra la infantesa. Conde advoca per “un abordatge integral de totes les formes de violència” i creu que és el moment oportú per aprovar una llei integral com ja va sol·licitar l’ONU al Govern d’Espanya el 2010.
“Si es pateix violència de nen, la vida és com córrer una marató amb una cama i una motxilla plena de maons”