Convidat a casa meva
Tot i que assegura que és un paio d’una sola peça, a Bertín Osborne, tros d’home renaixentista i multitasca com qui més, sembla que és molt del 2x1. Això explicaria, per exemple, aquella castissa revisió que ens va oferir de Els bessons peguen dues vegades d’Arnold Schwarzenegger i Danny DeVito en el seu més que cèlebre Mellizos, l’espectacle teatral que va muntar a mida amb Paco Arévalo, el seu estimadíssim “Miniyó”, per fer quatre riallades i quatre calerons extra a costa dels nostàlgics. Com explicaria també el tema de la seva doble moralitat impositiva, pel que sembla, i vist com es posa de capbuit quan li esmenten la qüestió, més prepotent que presumpta.
Tot i que, per a apoteòsics múltiples de dos, el que vam veure dilluns passat en el seu últim lliurament de Mi casa es la tuya. Fart, sens dubte, d’oferir als seus molt exclusius convidats tant de massatge “amb final Bertín”, el polifacètic presentador va decidir fer-se un regalar i dedicar-se a si mateix el programa sencer. Quins pebrots. I per fer-ho no se li va acudir res millor que desdoblar-se en pantalla convidant als seus dominis a qui ara com ara és el seu millor i més irreverent imitador, el gran Javier Quero. Miserables polèmiques amb Buenafuente a banda, els dos Bertins semblaven encantats de coneixe’s mútuament i de compartir, si més no per un dia, un mateix melic. L’incòmode exercici d’autobombo arribava per moments a l’esperpent, perquè si un Bertín ja és molt Bertín, dos són multitud. I més encara en mode automassatge (lleig costum que, com deien antigament els capellans, pot arribar a deixarte cec, si no amb mal d’esquena, segons com es practiqui).
D’anècdotes i tafaneries a fons perdut n’hi va haver de tota mena, cosa que m’imagino que devia deixar realment satisfets els seus més insaciables seguidors (aquells que els és igual que el seu ídol canviï de cadena com qui canvia de jaqueta, es posi a cantar ranxeres, se les doni de crooner, defensi els toreros i no els toros, opini sobre Veneçuela, advoqui per la tornada de Contacto con tacto o, marca de la casa obliga, faci apologia dels acudits de gangosos i marietes). Jo, propens com sóc per defecte a la vergonya aliena, no vaig poder deixar de preguntar-me en cap moment a què coi venia aquell exercici de narcisisme by the feis tu feis. Sobretot tenint en compte que l’inVIPtat al qual aquesta setmana tocava fer massatges fins a la nàusea i fer entrar a la cuina era Antonio Banderas. I encara més sabent, com Osborne mateix va acabar autoconfessant in extremis, que no havia “arribat a ser la persona que volia ser”. Ara pla. Misteris, en tot cas, del campechanismo il·lustrat en mode selfie.
Ja va ser de traca final el seu criticadíssim discurs de tancament sobre la injustícia regnant, les desigualtats socials i la pèssima gestió que fan tots els polítics sense excepció dels nostres molts problemes. Demagògic? Encara quedem curts. I més en plena ressaca postelectoral. Tot i que venint de Bertín, què més es podia esperar? Geni i figura fins a la caricatura.
L’incòmode exercici d’autobombo per moments va arribar a l’esperpent, perquè si un Bertín ja és molt Bertín, dos són multitud