Una gran veu morta a trets
Dijous és el dia més estimat per als sufís, ja que el seu cant qawwali fa vibrar la nit als principals mausoleus de santons de Delhi, Lahore i altres ciutats. Tot i això, dijous passat va donar pas al plor amb què desenes de milers d’admiradors van acomiadar l’assassinat Amjad Sabri en un cementiri de Karachi. Un dia abans, dos pistolers i cinc bales havien fet emmudir a Karachi la veu més poderosa del sufisme pakistanès.
Amjad Sabri, amb tot just 45 anys –però descendent d’un clan musical que es remunta a la cort mogola d’Akbar, a Agra i Fatehpur Sikri– va recordar els seus cinc fills petits i va demanar clemència
en va, des de l’interior del cotxe, als motoristes que l’havien seguit i que van aconseguir fugir després de tirotejar-lo. Dos dels seus acompanyants van resultar ferits lleus.
Sabri s’encaminava a un estudi de televisió, on era un convidat habitual. El dia anterior havia participat en un altre programa matinal dedicat a “la vida després de la mort” i on la veuassa mística d’Amjad no tan sols va emocionar fins a les llàgrimes els presentadors, sinó que ell mateix no va poder evitar el plor cap al final de la cançó.
El sufisme és la peculiar adaptació de l’islam al subcontinent Indi. Una fe que, com a sincrètica, és menyspreada i perseguida pels corrents desèrtics i intransigents de l’islam, finançats per l’Aràbia Saudita. És a dir, per l’islam de tall wahhabita, que els talibans aprenen a les escoles alcoràniques.
Amjad Sabri estava en una òrbita molt diferent, malgrat el caràcter devot de la seva música –el qawwali persegueix el trànsit com a camí directe a la divinitat–.
És més, era un declarat simpatitzant de l’MQM, el partit laic predilecte dels musulmans d’origen indi a Karachi i dels seus descendents, com ell mateix (el seu pare va néixer i va créixer en ciutats que avui formen part de l’Índia i va emigrar al Pakistan en l’adolescència). Tant el seu pare com el seu oncle van formar un dels conjunts mítics de la música sufí dels anys setanta i vuitanta, els Germans Sabri, només superats per l’immortal Nusrat Fateh Ali Khan.
Després de la mort d’aquests, Amjad Sabri, que deixa dues filles i tres fills petits, es va convertir en l’hereu de la tradició familiar, ara truncada.
Encara que una facció del Moviment Talibà del Pakistan hauria reivindicat l’atemptat, hi ha altres hipòtesis obertes. És cert que, fa dos anys, Sabri es va guanyar acusacions de blasfèmia quan va cantar en un programa televisiu un tema sobre el casament de la filla de Mahoma amb un cosí del Profeta. I des de feia quatre setmanes, Ajmad rebia amenaces de mort. Segons l’MQM, aquestes procedien del nou partit creat a Karachi pels seus propis trànsfugues –ells ho neguen– descontents que Sabri no atengués les seves invitacions. Finalment, Amjad es trobava embrancat en una batalla legal amb una productora de Bollywood, que l’any passat va utilitzar per a un dels seus grans èxits, protagonitzat per Salman Khan –vuitanta milions d’euros de recaptació– una coneguda cançó del seu difunt pare, sense esmentar-lo als crèdits i sense pagar drets.
Malgrat haver guanyat molts diners, Amjad Sabri, un home senzill, continuava vivint al barri superpoblat i a la modestíssima casa familiar que el seu pare va construir amb les seves pròpies
Sabri era sufí, partidari d’un islam que el wahhabisme saudita i els talibans persegueixen a mort
mans al poc d’arribar al Pakistan. Quan li preguntaven per què no es mudava, contestava que el difunt Ghulam Farid Sabri el visitava i aconsellava allà. No en va, Amjad mai no va compondre cap tema propi i vivia de reinterpretar les composicions del seu progenitor, a més de cantar, amb no menys entusiasme, l’himne del MQM, la pedra a la sabata dels paixtus de Karachi –i també d’altres grups–.
La rivalitat pel control de Karachi entre la nova demografia paixtu amb vincles amb els talibans i els no menys polítics mafiosos de l’MQM, amos de la ciutat des de fa dècades, podria no ser aliena a l’atemptat contra Sabri.
Es pot dir que l’islam es va estendre pel que avui és el Pakistan, l’Índia i Bangla Desh a l’edat mitjana, en gran manera gràcies a predicadors sufís, les tombes dels quals continuen sent venerades tant per musulmans com per no musulmans.
De les poesies d’aquests santons es nodreix el qawwali. El sufisme, així mateix, pel seu caràcter híbrid i tolerant –tolerant fins i tot amb l’haixix– és promocionat per certes instàncies a l’Índia i el Pakistan com un excel·lent antídot contra el gihadisme. Fins i tot primer ministre indi, Modi, va inaugurar fa tres mesos el primer Fórum Internacional Sufí, a Delhi, per promocionar aquesta quadratura del cercle d’un islam compatible amb el politeisme hindú.
Finalment, la dolença del qawwali o cant sufí és una de les arrels inequívoques del flamenc, portat pels gitanos des del Panjab fins a Andalusia en un periple de segles.