La gran tradició
Palau 100
Intèrprets: Filharmònica de Viena. Daniel Harding, director
Lloc i data: Palau de la Música
(27-VI-16)
En alguns casos les substitucions resulten favorables per a l’espectador. Daniele Gatti tenia previst tornar al Palau amb la Filharmònica de Viena després de la seva última visita. Però ho va cancel·lar, i el seu lloc al podi el va ocupar el seu homònim Harding. No estem en temps de directors a l’estil dels indiscutibles Abbado, Harnoncourt, o els mítics anteriors. I els solistes d’aquestes grans orquestres sí que se senten hereus –amb raó– d’aquells temps. Les particel·les de simfonies de Brahms als faristols són anyenques, algunes de restaurades artesanalment, però atresoren anotacions molt sàvies, de manera que els resulta difícil acceptar que els que són “de camí” imposin criteris. És l’eterna batalla entre el director i l’orquestra. Aquesta vegada, si se’m permet l’expressió, hi havia “bon rotllo” amb el director Harding. El seu tarannà britànic dista del mediterrani Gatti, que s’ha consolidat com un molt bon director, i va poder treballar, si bé amb gest exagerat de vegades, a gust amb l’orquestra. No va ser un terreny fàcil, per començar, l’obertura
Coriolà, de Beethoven; hi havia certa tensió que no va deixar aprofundir el llenguatge, tot i que l’orquestra va anar prenent caràcter. Tampoc no era fàcil Mort i transfiguració, de Richard Strauss, malgrat que ja va deixar veure l’orquestra el seu valuós potencial. L’homogeneïtat de so, la intensitat en la frase llarga, la comprensió del so de Strauss especialment a la corda alta, la tensió sense acritud i el compromís expressiu dels músics. La secció de contrabaixos –disposada de manera encertada– desplegada al fons de l’escenari era magnífica. I va mostrar la claredat en l’articulació a la Simfonia núm. 1 de Brahms, que va tancar el programa.
He d’assenyalar que va ser un programa molt coherent pel que fa a l’expressivitat. El Brahms en do menor va completar el panorama introspectiu, amb una meravellosa mostra de gairebé música de cambra, d’escoltar-se uns als altres, de la qualitat de les fustes, fent cas de dinàmiques cuidades. Harding va deixar fer “als seus mestres” (com s’aprèn d’una bona orquestra) i va treballar amb un criteri de respecte en el plantejament, estimulant l’expressió i deixant que els bons solistes de l’orquestra hi diguessin la seva. Va ser una sessió per gaudir-la. Gràcies.