Reforma integral
La transició de Del Bosque no ha funcionat i Espanya ha d’emprendre canvis a la Federació, la banqueta i l’equip
La transició no ha estat dolça com pregonava Vicente del Bosque sinó abrupta, i ara urgeixen les reformes. Els retocs, els canvis tranquils i els relleus sostinguts en el temps han deixat de ser una solució, i ara es necessita una remodelació integral. On abans n’hi havia prou amb el conservadorisme, ara es requereix valentia i determinació. Espanya ha passat de ser un equip campió de tot a un conjunt que cau de bon començament. Només va jugar tres partits al Brasil, i a França han estat quatre. Als dos tornejos ha perdut dos enfrontaments. No ha fet un pas enrere, n’ha desfet dos en la seva història, després d’aconseguir el seu pitjor lloc en un Mundial i la seva pitjor classificació en una fase final d’Eurocopa.
És moment de reformes. Tant a la presidència, on Villar ha de decidir si després de 28 anys al càrrec prioritza la RFEF o la seva carrera a la UEFA, com a la banqueta, on Del Bosque es debat entre la il·lusió de continuar i l’evidència que es necessita una sacsejada, i com a la gespa, ja que alguns dels líders del vestidor estan desgastats i esgotats.
La presa de decisions, algunes de personals i d’altres d’institucionals, ha de ser ràpida perquè d’aquí dos mesos, exactament el 5 de setembre, arrenca la fase de classificació per al Mundial del 2018. La roja rep llavors Liechtenstein. Els següents partits són a Itàlia, precisament, i a Albània a l’octubre, i només el primer de grup té plaça assegurada. De la reflexió cal passar a l’acció perquè el que seria imperdonable és hipotecar la presència de la selecció a Rússia.
El que és evident és que l’expedició espanyola que va embarcar ahir capcota des de La Rochelle en un dia gris cap a Madrid, després de dormir una última nit a l’illa de Ré, s’assembla poc al conjunt que va tornar feliç i exultant de Kíev, Johannesburg i Viena, encara que moltes cares es repeteixin.
Del Bosque va anunciar que té una reunió pendent amb el president de la Federació Espanyola. El problema és que Ángel María Villar exerceix també com a màxim mandatari en funcions de la UEFA, i, tot i que algun dia va passar per l’illa de Ré, Villar haurà d’estar a França fins a la final del 10 de juliol a París. És a dir, que difícilment la trobada entre seleccionador i president serà immediata. La selecció s’haurà d’esperar per la duplicitat de càrrecs del seu responsable superior.
Històricament, Villar no és un president de gallet fàcil o de sang calenta. Al contrari, sembla que siguin els mateixos esdeveniments els que li marquin la pauta. Va mantenir Javier Clemente al càrrec després del desastre del Mundial de França del 1998 i només hi va prendre cartes quan Espanya va caure a Xipre de manera vergonyant. Al seu dia tampoc no va ser intervencionista quan amb Luis Aragonés es va tocar fons perdent contra Irlanda del Nord amb un hat-trick de Healy. En aquest cas, el temps li va donar la raó.
El futbol està cada vegada més igualat. El millor jugador del món, Messi, pot perdre quatre finals perquè els rivals estan molt preparats. Islàndia és capaç de carregarse els inventors del futbol. Per això, en el deure de Del Bosque quedarà que, contra el mur d’Itàlia, ho va fiar tot a la inspiració del moment. Les constants pilotes llargues sense sentit de la primera part
van ser gairebé pitjor que el resultat al descans. Perquè en contrast amb l’equip dirigit per Conte, que sempre sabia el que havia de fer, se’n va veure un altre que ni tan sols va respectar la seva identitat.
Per al relleu a la banqueta, el nom de Joaquín Caparrós agrada a Villar des del seu pas pel Sevilla i l’Athletic, tot i que d’això ja fa cinc anys. El tècnic d’Utrera, ben connectat a Las Rozas, va rebutjar la temporada passada el Getafe per no lligar-se pensant en la roja.
Una altra opció seria optar per la via Conte i contractar un tècnic jove i dinàmic com Marcelino García Toral, ara al Vila-real, i que treballa molt els equips, tant defensivament com en atac, on li agraden les combinacions ràpides. Paco Jémez seria l’opció més trencadora i, a més, s’acaba de comprometre amb el Granada després de descendir amb el Rayo.
Una solució provisional podria ser la continuïtat del tècnic de Salamanca de manera interina fins a la convocatòria d’eleccions per Villar al novembre. Llavors el nou president podria escollir, reforçat per la votació, el nou seleccionador.
L’entrenador, sigui nou o l’actual, té davant seu el repte de regenerar l’equip. El fracàs del Brasil, on ja no va arribar Puyol, va provocar els adéus de Xavi, Villa i Xabi Alonso. Mentre que abans o durant l’Eurocopa s’han tancat les etapes d’Iker Casillas i Fernando Torres. Tots sis són la columna vertebral de l’edat d’or de la selecció. Però potser hi ha algun altre futbolista que es planteja centrar-se en el seu club i abandonar la roja. Per edat, Iniesta ja va dir que vol continuar. Però Pedro va fer públics els seus dubtes. I Cesc i Silva no s’hi han pronunciat.
És curiós, però a Espanya la penalitza la cursa vertiginosa que han emprès el Barça i el Madrid. Per intentar guanyar cada any el triplet han de comptar amb els millors, i aquests no són sempre necessàriament els nacionals ni els del planter. Els quatre internacionals que formen l’onze tipus de Luis Enrique (Alba, Piqué, Busquets i Iniesta) són titulars a la selecció, com els dos de Zidane (Carvajal –lesionat– i Ramos). Però per darrere, a cada bàndol, només hi ha Sergi Roberto i Isco.
El millor exemple per il·lustrar aquest buit és el del capità blanc, que ha estat fatal a França, amb errors com una casa contra Croàcia i Itàlia, però que no se l’ha pogut substituir per la inconsistència de Bartra, el tercer central, que amb prou feines ha jugat al Camp Nou. El temps dirà si amb el seu fitxatge pel Borussia Dortmund puja la seva competitivitat.
La part positiva és que els altres clubs continuen formant bons jugadors i nodrint les categories inferiors de la selecció, campiona de l’Europeu sub-19 el 2015 i del sub21 el 2013. Futbolistes com Thiago, Morata, De Gea i Koke ja hi han arribat, mentre Javi Martínez, Mata, Alcácer, Vitolo i Asenjo estan preparats. Altres com Bellerín, Asensio, Denis o Iñaki Williams van debutar contra Bòsnia fa poc. Ara falta que els primers es reafirmin com a realitat i els de després es confirmin com a alternativa a curt termini. Ells han de ser els elements amb què, amb valentia, s’emprengui la reforma integral de
la roja.
Urgeix prendre decisions perquè al setembre arrenca la classificació per al Mundial del 2018
Hi ha un bon planter a la sub-21 i sub-19, però pocs seleccionables tenen lloc al Barça i el Madrid