La humiliació més gran de la història
Roy Hodgson dimiteix i Anglaterra posa el crit al cel
En política, Anglaterra se n’ha anat d’Europa. En futbol, és Europa la que ha mostrat la porta a Anglaterra. Si a Espanya es parla de reforma, aquí és de demolició. Després d’un nou fracàs en un gran torneig (i ja en van...), els errors estructurals a l’edifici són tan grans que és com per tirar la casa i construir-ne una altra partint de zero. L’eufòria nacionalista del Brexit no va durar ni tres dies. La moral és per terra.
Esportivament parlant, els anglesos tenen raons sobrades per ser euroescèptics i també monescèptics, perquè no guanyen res des del Mundial del 1966, al qual a més caldria posar un asterisc perquè va ser a casa i amb el gol més que dubtós que va decidir la final. Espanya tampoc no guanyava res fins que va arribar la generació de Xavi, Iniesta i Puyol, però almenys tenia la fúria.
A Anglaterra la fúria la posava Margaret Thatcher quan brandava la seva famosa bossa de mà a les cimeres europees i engegava el famós xec britànic o exempcions a això i a allò altre. En futbol, ha capitulat com un ocellet, sense dir ni piu. O com David Cameron, quan va exigir l’or i el moro als seus socis continentals per donar suport a l’opció de quedar-se al referèndum, i les seves demandes es van fondre quan Angela Merkel va aixecar la mà i li va dir que tornés a casa sense queixar-se.
La dimissió de Roy Hodgson era inevitable, i de fet va semblar que tenia el text de la declaració preparat, llest per ser utilitzat després del partit contra Islàndia, o sinó després del de quarts de final que hauria disputat contra França.
La seva estratègia no va ser gaire més sàvia que la de Cameron amb la UE i el resultat va ser igual de desastrós que el del referèndum. La selecció no va semblar mai que sabés a què jugava, ni en la victòria in extremis sobre Gal·les ni en els empats amb Rússia i Eslovàquia. Jugadors fora de lloc perquè tothom estigués content, poca convicció, defensa atroç, desconcert tàctic, una nul·litat a la passada.
Wayne Rooney, passat. Kane, cansat. Sterling, lent. Wilshere, lesionat. Hart només les atura contra el Barça. Alli, Vardy, Sturridge, Lallana i altres sensacions de la Premier, indiferents. El favorit per heretar la banqueta és Gareth Southgate, però a la federació també li agrada Roberto Martínez, que té l’handicap que alguns jugadors de l’Everton han parlat malament.
A les escoles angleses (sobretot a les privades) s’inculca als nens un sentit de superioritat, una espècie d’esperit imperial. Per això el govern creu que la Unió Europea hauria de pagar Anglaterra per l’honor de tenir-la com a soci, en comptes de la inversa.
I per això la derrota contra Islàndia, “una illa de 300.000 habitants amb més volcans que jugadors de futbol”, segons un diari, pot ser considerada com la humiliació més important en la història de l’esport nacional.
Potser les regles són injustes. Potser la selecció hauria de començar els partits amb un parell de gols d’avantatge i l’àrbitre hauria d’expulsar de seguida dos o tres jugadors del rival, pel simple fet diferencial que aquí es va inventar el futbol. I potser ni així no guanyaria...