Renovació sense revolució

Agafada a la barra que subjecta els passatgers de la muntanya russa, Espanya viu episodis en què el denominador comú és un còctel amb emocions fortes. Passa amb la política, dues eleccions generals en mig any, i també en l’esport, amb una selecció de futbol que acaba d’acomiadar-se de l’Eurocopa amb la mateixa sensació de buit interior que en l’últim Mundial del Brasil. La imatge de la roja va desprendre senyals de final de cicle.

El joc d’Espanya en l’arrencada del campionat ens va posar la mel als llavis pensant que el fiasco del Brasil havia estat cosa del mal moment de l’equip. I la veritat és que no. Els bioritmes continuen igual de desplomats que fa dos anys, ens costa Déu i ajuda arribar a l’àrea rival, ens descomponem amb la pressió de l’adversari com un castell de sorra en ple temporal i oferim una imatge d’equip sense estructura i poca empenta.

Admès, doncs, que ja no s’ha de posposar el pla renova’t de la selecció i del seu tècnic –em fa la sensació que Del Bosque oferirà un últim servei de sentit comú a la Federació Espanyola de Futbol i cedirà el pas a un altre tècnic–, arriba el moment d’assaborir tot el que ha practicat aquest grup i també els integrants que ja no hi són i que enfortien l’equip. És difícil que Espanya torni a congregar en el mateix període de temps tants jugadors de tanta qualitat i amb un esperit competitiu inalterable.

Però, més enllà del record del seu futbol i de l’alegria dels seus triomfs, hauríem de fer anar la mirada cap al racó de la prudència per no fer que se’n vagi en orris la feina que va començar Luis Aragonés i que va rematar magistralment Vicente del Bosque. Han d’arribar nous jugadors i l’equip ha d’adquirir altres maneres de fer, però és vital que el timoner de la futura selecció no perdi de vista el mapa del futbol de combinació, en diguin tiqui-taca o com vulguin. Només hem tingut un èxit rotund quan ens hem aferrat al credo del futbol que es juga amb el cap i no pas amb la testosterona.

Durant dècades vam créixer sota el tòpic de la furia i aquesta fixació només ens va servir per acabar esdentegats, quan no ridiculitzats, a més d’un escenari internacional. Eren temps de sequera, de derrota segura. Com l’altre dia contra Itàlia. Per això, davant el caos, s’ha de doblar la ració de futbol en majúscules.

‘La roja’ necessita aire fresc, però sense oblidar el credo del tiqui-taca: si no cuides la pilota, caus a l’abisme