El miracle de Willis
Número 772 del món i sempre perdedor, el britànic disputarà la segona ronda contra Roger Federer
Ni en el guió més hollywoodià. Ningú no es podria haver imaginat res de semblant. I, tot i això, va passar. La història de Marcus Willis, anglès de 25 anys, serà la més especial de l’any. Té tots els ingredients per passar a la pantalla gran: amor, esport, carisma, estil, sentit de l’humor, realitat, surrealisme... màgia. El britànic és l’actual número 772 del món i avui s’enfrontarà al set vegades campió de Wimbledon Roger Federer a la catedral del tennis. Ell, que encara viu amb els seus pares i fins fa una setmana cobrava 30 lliures a l’hora per impartir classes. De tennis, esclar. Ell, que en els tornejos feia les maletes cada dia perquè no esperava tornar a l’hotel, sinó a casa després de la derrota de rigor.
Willis és l’exemple més real i tangible del fracàs. De gran talent, el jugador de Slough va arribar a estar entre els 15 millors jugadors del rànquing júnior. Tothom li deia que seria una estrella, que triomfaria. “I després em vaig trobar amb la realitat més dura. Vaig començar a perdre molts partits, a prendre males decisions”, va reconèixer el jugador de qui parla tothom.
“Era un perdedor. Tenia sobrepès, bevia massa pintes de cervesa i no tenia la motivació necessària”, va confessar després. Fa tres anys, passats els temps de bogeria i descontrol, Willis es va mirar al mirall i es va dir: “Has de canviar d’actitud”. I ho va fer. Va intentar fer-se un espai en lligues de tennis a Alemanya i França, també en tornejos Futures, però l’ascens era lent, a banda d’increïblement car. Viure del tennis no era rendible. Fa sis mesos, després de perdre un Future a Tunísia en què amb prou feines va guanyar 320 euros, es va plantejar plegar per sempre més i va començar a fer classes al Warwick Boat Club.
Li va agradar tant l’experiència que va decidir mirar opcions a l’altra banda de l’oceà, a Philadelphia, on les condicions encara eren millors. Ho havia decidit, fins que la vida ho va canviar completament. Va conèixer la noia de la seva vida. “La primera nit que el vaig conèixer vaig saber que era ell”, va explicar a les càmeres de la BBC Jennifer Bate, la dentista que el va conquistar. “El primer que em va dir aquella nit va ser: no te’n pots anar als Estats Units perquè acabes de trobar-me. I no siguis idiota! No pots deixar el tennis”, va explicar l’enamorat. Així va ser com Willis va entrar com a últim classificat en el torneig que donava accés a una invitació a la prèvia de Wimbledon. La prèvia de la prèvia. Va guanyar els tres partits. A la prèvia de debò, tres més. Era al quadre final del torneig més emblemàtic.
Un dilluns com el que va guanyar contra Ricardas Berankis en la primera ronda de Wimbledon, un jugador 700 llocs per sobre seu a la classificació, Willis hauria d’haver fet classe als més petits de 4 a 5 anys. Després, a un nano de 14 que just acabava de sumar els seus primers 10 punts del rànquing júnior. I més tard al senyor Cleary. Els altres també es van difuminar quan Goran Ivanisevic, el seu ídol, se li va acostar i li va donar la mà. “Encara estic en xoc. És el meu heroi”.
Tots en parlen. Per la seva simpatia i sentit de la realitat. Perquè sap que amb els 60.000 euros aconseguits havent arribat a segona ronda podrà tapar els forats de les targetes de crèdit que li van permetre allargar el somni. I ara tindrà davant Federer. “Històries com les de Willis són les que necessitem al nostre esport”, va explicar el suís, bocabadat. “Aquest partit serà diferent. La gent sabrà d’aquest matx, què va passar, com va ser. El públic li farà costat, és natural. S’ho mereix. La seva història és simplement genial”.
UN GEST DEL DESTÍ
“No pots anar-te’n als Estats Units ni deixar el tennis: m’acabes de conèixer”, li va dir la seva xicota