Cap a un model nou
Aquest final estava cantat. Chichi Creus, que ja no pensava renovar, i Xavi Pascual, que tenia un any més de contracte, són les primeres víctimes del fracàs d’un projecte que ha anat empitjorant, incapaç de competir amb el mètode madridista. Però és clar que amb això no n’hi ha prou. Ara caldrà prendre decisions sobre una plantilla que, amb tant de canvi, ha perdut personalitat i credibilitat. Ja hi treballen el president Bartomeu, un home de bàsquet, i Albert Soler. I la primera decisió, la bàsica, ja està presa. El que cal canviar és el model. Construir un equip reconeixible per a l’afició, que duri anys i en què el planter torni a ser protagonista. No es pot repetir una situació com aquesta: que el millor jugador d’un júnior que ho ha guanyat tot, Eric Vila, se’n vagi a l’NCAA perquè veia impossible fer-se un lloc al primer equip. És un canvi dràstic de concepte que el nou entrenador haurà de fer seu.
Ho confesso: sóc pascualista. Estic convençut que, sense ell a la banqueta, aquestes cinc finals de Lliga consecutives entre les dues superpotències de l’esport espanyol no haurien acabat amb un balanç de 3-2, sinó de 5-0 per al Madrid. Però darrerament el seu barcelonisme l’ha fet acceptar la composició, i fins i tot col·laborar-hi, d’una plantilla que grinyolava per tot arreu. Com es pot entendre el fitxatge d’Arroyo, jugador de 36 anys, individualista i sense indici de defensa, exactament l’antítesi perfecta de l’estil que havia fet gran el Barça? O el de Diagné, que no havia passat de 4,3 punts al Fuenlabrada? La millor prova que el senegalès no comptava gens ni mica la vam tenir quan es va lesionar Lawal, pivot com ell, i en van fitxar un altre, Dorsey, malgrat que ja hi havia catorze jugadors a la plantilla.
Prioritzar la quantitat ha estat un altre error, perquè forçosament baixa la qualitat mitjana de la plantilla, al marge de la dificultat de treballar amb 14/15 jugadors. No hi ha minuts bons per a
Toca construir un equip reconeixible per a l’afició, en què el planter sigui protagonista
tothom i el repartiment acaba diluint les responsabilitats, com s’ha vist en nombrosos partits igualats. Navarro (sí, encara hi és) i Doellman n’han salvat algun, però molts d’altres s’han perdut lamentablement perquè ningú no tenia gaire clar qui havia de prendre les últimes decisions, les més importants.
El futur? Només acaben contracte tres jugadors (Arroyo, Dorsey i Doellman, aquest últim a punt de renovar malgrat el problema de la seva nacionalització, precisament a Kosovo, Estat que no reconeix Espanya) i això és un contratemps quan es vol fer una renovació a fons. Perquè en quants es pot confiar per formar una plantilla que permeti tornar a lluitar per tots els títols en uns quants anys d’estabilitat? És a dir, el que té ara el Madrid.
Caldrà comptar amb Satoransky, malgrat que ha patit molt davant alguns rivals directes, per exemple els blancs (de samarreta). Amb Ribas i Abrines, víctimes de l’excés de gent a la seva posició. Perpéroglu, la sorpresa més agradable entre els fitxatges. Doellman, sens dubte. Tomic, amb les seves dues cares i escassa fiabilitat als finals complicats. I Navarro? Fins i tot amb tots ells, i donant per fet que la plantilla serà més curta, caldrà encertar diversos fitxatges clau, incloent-hi un base dominant, un aler anotador i un pivot de condicions oposades a les del croat. Més l’entrenador, esclar, respecte al qual apostaria per un de l’ACB. Un... o dos.