“A internet només serà de franc el que no valgui res”
Tinc 56 anys: l’experiència digital revaloritza la presencial, per això guanyo més amb les meves xerrades que amb els llibres. Sóc anglès californià. Internet concentra diners i poder en la tecnooligarquia i crea desigualtat. Publico ‘Internet no és la re
Internet va néixer com una utopia californiana, però avui és una distopia... Per què? En principi va ser una inversió pública, militar, per crear una xarxa de comunicacions que no tingués centre i impedir així que l’enemic –llavors els soviètics– la pogués destruir o controlar. Qui la va dissenyar? Científics idealistes libertarian que desconfiaven de l’Estat i somiaven que la xarxa distribuís coneixement i poder entre tots els humans sense jerarquies ni fronteres.
I no és això el que fa avui internet? Internet s’ha convertit en un mecanisme pervers que concentra poder i diners en mans d’uns quants tecnoplutòcrates que han convertit les nostres vides en dades comercialitzables per al seu benefici després d’eliminar milions de llocs de treball i eludir impostos.
Doncs l’esquerra aquí encara considera la xarxa com una nova democràcia digital. Les dades són que les 5 empreses més capitalitzades del món són tecnològiques i acumulen sumes de capital que tripliquen les de les corporacions industrials, però en canvi creen menys i pitjors llocs de treball que elles; estan destruint la classe mitjana i creen desigualtat.
Per exemple. Kodak va acomiadar 43.000 empleats arruïnada per Instagram, que en tenia 14. Una llibreria creava 47 llocs de treball per cada 10 milions de dòlars de vendes; avui, per aquesta facturació, Amazon en crea 15; la General Motors ocupava 200.000 persones quan valia 55.000 milions; Google en val 400.000 i n’ocupa 46.000.
Però l’economia col·laborativa digital crea altres llocs de treball i coneixement. I em dirà que Uber és més barat que el taxi, no? Doncs als EUA quan de debò el necessites, en tempestes o dies de festa, cobra fins i tot 8 vegades més que els taxis. Abans les tarifes protegien l’usuari; avui Uber cobra el que vol. I quan domini aquí farà el mateix.
Això no és gaire col·laboratiu. Santa Claus no existeix i menys a internet, on la pirateria ha destruït valor. Però el que de debò val està tornant a ser de pagament. I els ciutadans més llestos ja s’han cansat de treballar de franc per a Facebook i Twitter, que no són més que dues maneres d’estar junts sols.
Doncs jo veig cada cop més zombis deambulant pels carrers rere les pantalles. Els més avançats comencen a desmarcar-se de l’ús obsessiu del mòbil i porten telèfons només de veu. Avui vivim el consumisme digital desaforat igual que als 50 vam viure l’eufòria del consumisme material abans de la reacció anticonsumista dels 60. Estem aprenent el consum digital responsable d’allò realment necessari, ens ho donin de franc o no.
De moment, la xarxa encara és popular. Però igual que avui menjar o comprar com un possés està culturalment mal vist, aviat només els idiotes viuran enganxats al seu mòbil.
Però costarà que es pagui pels continguts digitals igual que pels físics. Sap que els discos de vinil ja generen més beneficis als autors i a tota la indústria que la música en streaming? El que val la pena la gent ho vol tocar i col·leccionar, posseir i experimentar. Només l’irrellevant i banal fluirà de franc per la xarxa com a meres escombraries digitals.
On es guanyarà diners a internet? Fins ara els negocis digitals han estat especialistes a transformar diners reals en audiència virtual que no pagava res a canvi. Només hi havia un guanyador universal en cada segment que s’ho quedava tot (The winner takes it all) .I la resta s’enfonsava al cap de poc temps.
L’àmbit digital, temo, ja és irrenunciable. No sóc un tecnoreaccionari. No renunciarem als avantatges digitals, però els racionalitzarem. El robatori de propietat intel·lectual s’acabarà, perquè ningú no vol liquidar la creació i la innovació. I si continuem robant el que pocs creen, per què esforçar-se a crear?
Per què no he de robar el que pugui? Perquè serà cada vegada tècnicament més difícil, però sobretot no serà culturalment admissible, la cultura del tot de franc a la xarxa està canviant i només serà de franc el que no valgui res. I l’embafament digital potencia el que és presencial, directe, pròxim, autèntic.
D’altres diuen que la nostra digitalització no té marxa enrere i que encara va a més. Hi ha una digitalització encara pendent: vam veure el pas de l’àtom (paper) al bite i ara el bite tornarà a l’àtom. La impressió en 3D fabricarà de tot en qualsevol lloc: és la fi de la fàbrica.
He vist impressores que fabriquen cases. Enviarem patrons de la nostra roba a les impressores, que aniran fabricant dia i nit teixit i confeccionant. He vist impressores d’aliments, roba, cotxes... La fàbrica a casa!
I hi haurà cinemes, diaris o llibres? Sóc col·laborador de The Guardian i he patit el fracàs del seu model de regalar excel·lents continguts periodístics a canvi de la publicitat. No sé quin serà el nou model de negoci editorial, però sé que serà de pagament o no serà.
Doncs ja és una pista. El que compres no és lectura o cinema sinó experiències. I el suport és part insubstituïble d’aquesta experiència. Per això sobreviuen les sales de cinema i els discos i alguns diaris, revistes i llibres, perquè són més que el seu contingut: l’expressió material d’afecte i afinitat.
I la llibreria? Amazon l’ha robotitzat, però per això mateix també voldrem llibreters amics.
LLUÍS AMIGUET