Contra l’oblit
Salvador Cardús reclama una resposta contundent davant l’agressió a la democràcia que suposen els pactes entre el ministre de l’Interior i el cap de l’Oficina Antifrau per crear proves falses contra els seus adversaris polítics: “Que hi hagi individus o organitzacions que aprofitin les esquerdes del sistema polític per enriquir-se posa en evidència la vulnerabilitat dels mecanismes de control existents, una debilitat perfectament corregible. En canvi, la corrupció dels principis fonamentals del sistema democràtic fa témer la irreparabilitat dels seus mecanismes més essencials”.
Hi ha la possibilitat –i el risc– que l’escàndol de les converses que s’han conegut entre l’encara ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, i el director acabat de cessar de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso, s’acabi diluint enmig del batibull polític derivat dels resultats de les eleccions del 26-J i de les dificultats de formar govern a Espanya. Una possibilitat gravíssima perquè voldria dir que no tan sols no es redimeix el mal que s’ha fet, sinó que s’ignora la greu aluminosi que està debilitant el sistema democràtic espanyol.
No entraré en el detall del contingut de les converses perquè parlen per elles mateixes. És de cultura política bàsica saber que no hi ha democràcia si no es respecta la radical independència del poder executiu i del judicial, la vulneració de la qual delaten les converses amb una claredat infame. Què és, si no, fabricar i fer córrer informes falsos comptant amb la connivència de les estructures institucionals d’aquests dos estaments? I tampoc no cal cap comentari del fet que s’enregistrin converses discretes al propi despatx del màxim responsable de la seguretat de l’Estat, en un edifici ministerial protegit policialment com un veritable búnquer, posant ridículament de manifest la radical incompetència.
En canvi, sí que mereix atenció la resposta que han donat la societat espanyola i les seves institucions a aquest escàndol de corrupció democràtica, encara més greu que qualsevol altre cas de corrupció econòmica. Al capdavall, que hi hagi individus o organitzacions que aprofitin les esquerdes del sistema polític per enriquir-se posa en evidència la vulnerabilitat dels mecanismes de control existents, una debilitat perfectament corregible. En canvi, la corrupció dels principis fonamentals del sistema democràtic fa témer la irreparabilitat dels seus mecanismes més essencials.
La corrupció político-econòmica pot desmoralitzar la ciutadania. Però la corrupció político-democràtica, fins i tot si és aplaudida, porta directament a la fallida de l’Estat de dret.
I és que, segons la meva opinió, la societat espanyola i les seves institucions han respost amb tanta tebior –quan no indiferència– a l’escàndol, que, amb voluntat o no, se n’han acabat fent còmplices. Hi ha periodistes i mitjans de comunicació que feien de cadena de transmissió de les falsedats fabricades als despatxos dels personatges citats, alguns d’ells disfressats habitualment d’inquisidors, que no tan sols no s’han donat per al·ludits sinó que pretenen seguir fent de martell d’heretges. Hi ha analistes polítics i intel·lectuals sempre amatents a descobrir tics –i essències– nazis en qualsevol gest que posi en qüestió la sacrosanta unitat d’Espanya i que, en canvi, han contemporitzat amb un cas que si no ha estat de conseqüències més greus és per la potineria dels seus artífexs. I, és clar, hi ha aquests grans líders polítics fabricats per la història recent d’Espanya, capaços d’alliçonar mig món sobre com respondre als grans desafiaments de la democràcia, que encara és l’hora que condemnin aquest atemptat a l’Estat de dret.
Per no respondre, tampoc el PP, el PSOE ni Ciutadans han considerat necessari que el ministre Fernández Díaz donés explicacions urgents en seu parlamentària. Ni, per damunt de tot, l’escàndol conegut pocs dies abans de les eleccions generals tampoc no hi ha tingut cap impacte negatiu perceptible, si no és que potser n’ha tingut algun de positiu, per al partit del ministre implicat. Tot plegat, doncs, posa de manifest no tan sols la baixa qualitat de la democràcia a Espanya, sinó l’escassa cultura democràtica general que hauria de considerar del tot inacceptable aquestes pràctiques que delaten l’existència d’un terrorisme d’Estat, això sí, més suau que el practicat pels GAL.
Imagino que hi pot haver algú que consideri que la meva indignació és proporcional a la meva ingenuïtat. Tots els estats –se’m dirà– recorren a les clavegueres per defensarse, i l’Estat espanyol no podia ser menys davant del desafiament sobiranista. I és cert que tots els estats, com les grans empreses, tenen serveis d’intel·ligència per defensarse dels atacs foscos dels adversaris. I també és cert que solen actuar en els marges estrets de l’alegalitat. Però, en primer lloc, no sembla que pugui ser objectiu d’aquests procediments l’atac a la llibertat de projectes polítics expressats pacíficament. En segon lloc, si en alguna cosa ha de ser curós un servei d’intel·ligència és a no corrompre la independència dels poders. I, finalment, si resulta que d’aquesta intel·ligència se’n descobreix alguna estupidesa, cal que la pagui de manera fulminant.
Que hi hagi individus amb altes responsabilitats que transgredeixin principis fonamentals de l’Estat de dret és gravíssim. Però que ho puguin fer amb impunitat, que la resposta no estigui a l’altura de la gravetat dels fets, posa en evidència el caràcter estantís del sistema democràtic que els empara.
La corrupció políticodemocràtica porta directament a la fallida de l’Estat de dret