Visconti obre Avinyó
‘La caiguda dels déus’, adaptació del film de Visconti, inaugurarà el festival
El 70è festival de teatre d’Avinyó, el més important de tot Europa, obre amb l’adaptació del guió original de La caiguda dels déus, el film de Luchino Visconti del 1969, que es representarà a la llegendària Court d’Honneur.
La caiguda dels déus, adaptació d’Ivo van Hove del guió de Nicola Badalucco i Enrico Medioli per al film de Luchino Visconti, del 1969, obre a la llegendària Cour d’Honneur el 70è Festival d’Avinyó, la més important cita europea del teatre, fundat el 1947 per Jean Vilar. I marca el gran retorn de la Comédie Française, absent de la Cour d’Honneur des del 1993. En total, 51 espectacles (36 estrenes) de 19 països, amb aportació singular de l’Orient Mitjà (des de Damasc, Beirut, el Caire, Haifa, Tel Aviv o Teheran, el coma d’un jove sirià es creua amb la mort d’Isaac Rabin o el poètic lament de la filla de Mahoma) i tres dies menys de durada.
Aquest any el mal és un tema recurrent, amb Visconti, Shakespeare o Roberto Bolaño (adaptació del seu pòstum 2666 ) com a eixos. Sense oblidar la volcànica espanyola Angelica Liddell, autora d’un ¿Qué haré yo con esta espada? que reuneix fascinació ambivalent per Issei Sagawa, el japonès caníbal, i angoixa pels atemptats del novembre passat a París, amb Mishima, Hölderlin i Nietzsche com a referents, per “transfigurar l’espantosa violència real en gest mitològic”.
Liddell forma part dels habituals del festival, igual que el coreògraf belga Sidi Larbi Cherkaoui o el polonès Krystian Lupa (al costat de Thomas Ostermeier, el més recordat de l’edició 2015), que reincideix amb un Thomas Bernhard. Olivier Py, director del festival, presenta, en la seva doble faceta de director escènic, un Prometeu encadenat “itinerant, inspirat per Èsquil”. I dues joves promeses ensenyen les ungles. Thomas Jolly, amb el seu La piccola familia, munta una història del festival en to de fulletó; Julien Gosselin adapta 2666 en una marató de dotze hores.
I si l’esdeveniment és la reobertura de la pedrera Boulbon, a 15 quilòmetres de la ciutat, amb un projecte de Jean Bellorini sobre Els germans Karamàzov, com sempre l’autèntic espectacle d’Avinyó serà el pul·lular incessant pels seus carrerons de crítics, addictes a l’espectacle viu, actrius, actors, directors i tècnics, o aspirants. Els més prudents arriben amb entrades i abonaments. Els altres tenen alternatives com el 4/40, per a menors de 26 anys: 4 entrades per 40 euros. Fins i tot quan un espectacle consta com a ple a internet cal insistir-hi: 45 minuts abans de cada representació el festival posa a la venda entrades sobrants.
Els veterans saben que en una de les parets del claustre Saint Louis (carrer Portail-Boquier número 20), que allotja la taquilla principal, pengen els missatges els que busquen plaça o venen la seva. Quant a l’Off, que celebra mig segle de vida amb ni més ni menys que 1.419 espectacles, després de llegir la programació a internet cal passar pel Village de l’Off (escola Thiers, al número 1 del carrer Écoles) per comprar una credencial (16 euros), amb descompte del 30% sobre tots els espectacles.
Per estar al dia, crítiques i debats a la xarxa (Festi TV i WebTV), a Radio Campus Avignon i a el diari gratuït del festival. Per anar-hi, el lloc web Mégabus ofereix trajectes nocturns barats, i per Blablacar es poden compartir despeses amb un automobilista. Un cop a Avinyó, hi ha allotjament econòmic en albergs i als càmpings, accessibles a peu des
El director del festival, Olivier Py, assegura que la seva prioritat és rebaixar l’edat mitjana dels espectadors
del centre de la ciutat.
En el seu segon festival com a director, però el número 31 com a actor i director escènic, Olivier Py assegura que la seva prioritat és el rejoveniment de la mitjana d’espectadors. I a falta de font de l’eterna joventut, multiplica facilitats i propostes gratuïtes com, aquest any, les exposicions, trobades i projeccions a l’església dels Célestins. Els al·lèrgics a les taquilles es podran entretenir. Cada migdia, en ple carrer, el fulletó teatral Le Ciel, la Nuit et la Pierre glorieuse narra “la història d’Avinyó del 1947 al 2086”. També llistes de carrers, l’espectacle inaugural del 6 de juliol, el del 14 (festa nacional) i el de clausura, el 23, amb General Elektriks i Dj Pone. Gratuïts, els tallers del pensament als jardins de la universitat se sumen als que hi ha programats al recinte universitari:
trobades, espectacles i debats d’accés lliure, com els nombrosos esdeveniments culturals, polítics i festius del Village de l’Off, on a partir de les deu hi ha concerts de franc.
Què més? Els qui tenen influències disposen del bar de l’in ,al jardí del gimnàs del lycée SaintJoseph, només accessible per invitació. Però es pot veure de prop la major part dels comediants a la plaça de l’Horloge a l’hora de l’aperitiu. Quan cau la tarda, toca taula en una altra plaça, la dels Corps-Saints. Per pocs diners, sortint de l’últim espectacle, es pot ballar amb música cubana a El Cubanito. I per a la gana tardana, fins a les tres de la matinada, patates fregides i hamburgueses de FoodandMets. I els romàntics han de veure sortir el sol com a mínim una vegada sobre el pont d’Avinyó.