Màrtirs del ‘made in Italy’
La mort de nou italians en l’atemptat de Bangla Desh causa una gran commoció
Itàlia sap des de fa temps que és objectiu del terrorisme islàmic, per situació geogràfica i perquè allotja el Vaticà. L’exèrcit és molt present als carrers. A Roma, els soldats vigilen, amb armes a la mà, des de les estacions de metro fins a les gelateries de la plaça Navona. Però la urpada gihadista ha arribat a milers de quilòmetres, a Bangla Desh. La mort de nou italians en l’atemptat de Dacca, dissabte passat, ha commocionat el país per la brutalitat, perquè estén el sentiment de vulnerabilitat i crea angoixa entre els milers de persones que es mouen pel món per motius professionals.
El president de la República, Sergio Mattarella, va suspendre el viatge oficial a Mèxic per poder assistir ahir, a l’aeroport de romà Ciampino, a l’arribada dels fèretres en un Boeing de transport de la Força Aèria.
Itàlia no vivia una tragèdia d’aquesta magnitud des de l’atemptat de Nassiriya (Iraq), el novembre del 2003, contra els seus militars. Aquesta vegada el fet és encara més greu, atès que es tracta de civils indefensos, gairebé tots homes i dones en missions per a les seves empreses, la majoria del sector tèxtil. Els nou assassinats al restaurant de Dacca són vistos, en certa forma, com a màrtirs del made in Italy. No és cap frivolitat ni falta de respecte. Al contrari. Formen part d’allò que el director de La Repubblica, Mario Calabresi, va descriure com “l’exèrcit invisible que solca el món”. Ells han estat i són un component fonamental de l’economia italiana després de la Segona Guerra Mundial, molt centrada en l’exportació. No hi ha només executius de grans empreses multinacionals. També busquen clients als cinc continents els representants de companyies mitjanes i petites que fabriquen o venen productes molt especialitzats, aquest made in Italy del qual el país se sent tan orgullós. L’expressió made in Italy s’utilitza molt per referir-se a la indústria italiana, al seu enginy, capacitat d’innovació, alta qualitat, especialització i agressivitat comercial.
Entre els morts hi havia persones que vivien a Bangla Desh des de feia dos decennis, com Nadia Benedetti, de 52 anys, natural de Viterbo. D’altres hi estaven de passada i tenien bitllet per tornar a Itàlia l’endemà. Una d’elles era Simona Monti, de 33 anys, encarregada del control de qualitat d’una fàbrica tèxtil. Estava embarassada. Entre les víctimes italianes –quatre homes i cinc dones– hi havia representants de diverses regions del nord, centre i sud.
Especialment dramàtic va ser el destí del matrimoni format per Claudia Maria D’Antona, de 56 anys, i el seu marit, Galeazzo Boschetti. Ella va morir. D’Antona portava cada any a Bangla Desh cirurgians plàstics italians perquè operessin noies desfigurades per l’àcid. El seu marit es va salvar perquè havia sortit al jardí per trucar per telèfon i es va ocultar darrere d’un arbust. Des d’allà va sentir els crits de la dona, però no es va moure. En cas d’haver estat descobert, també ell hauria estat degollat. Alguns han criticat la seva actitud. Ahir el diari torinès La Stampa li va dedicar un comentari, sota el títol “El supervivent”. L’autor instava a no jutjar-lo a la lleugera perquè va ser la reacció innata d’un ésser humà en una situació límit.