Valls aprovarà per decret la reforma laboral
La protesta francesa s’acomiada del carrer fins a la tardor
França va celebrar ahir la dotzena jornada sindical de vaga i protesta en quatre mesos (sense comptar les estudiantils) contra el projecte de llei laboral –una raresa sense precedents en aquestes dates de vacances–, que va tornar a treure al carrer, per última vegada fins a la tardor, desenes de milers de treballadors i precaris en moltes ciutats del país, unes 15.000 a París.
Mentre el primer ministre Manuel Valls anunciava un nou recurs constitucional per eludir la falta de majoria mitjançant l’aplicació de l’article 49.3 de la Constitució, el 73% dels francesos es declara en contra de la imposició.
“Amb tot el que ens ha caigut a sobre, les pressions exercides i les amenaces de prohibició de manifestar-se, l’opinió pública encara és molt desfavorable a aquesta reforma laboral”, constata Philippe Martinez, el bigotut líder del principal sindicat francès, que anuncia la continuació de la prova de força a la tardor, independentment que la llei s’aprovi demà per decret.
Aquest moviment, que no és massiu, ha evidenciat els límits de la influència dels mitjans de comunicació, que han anat a totes contra ell. Serge Halimi, director de Le Monde Diplomatique i autor d’un llibre de referència sobre la misèria del periodisme francès, ha fet la crònica d’aquesta guerra bruta de tan pobres resultats tenint en compte les enquestes.
Cinc editorials incendiaris de Le Figaro entre l’abril i el juny (“Restablir l’ordre”, “Demagògia en peu”, “Terrorisme social”, “Dictadura cegetista” i “Els vàndals de la república”), mentre en els telenotícies es perdia tot pudor. Des del canal públic France 2 s’ha acusat la CGT, el principal dels set sindicats promotors de la protesta, de practicar “una tècnica revolucionària ben orquestrada”, mentre el principal telenotícies del 26 de maig dedicava tres minuts i vint segons a les manifestacions del dia, contra vint-i-un minuts i vint-i-cinc segons a “violències, bloquejos, problemes de les petites empreses (pretesament perjudicades pel moviment), escassetat de gasolina i xantatge de la CGT”, enumera Halimi.
Entre els publicistes de la cort, un dels més famosos, Franz-Olivier Griesbert, ha arribat a afirmar que, “França està sotmesa a dues amenaces que en posen en perill la integritat: l’Estat Islàmic i la CGT”. El president de la patronal, Pierre Gataz, ha anomenat directament “terroristes i gamberros” els sindicalistes, i fins i tot Le Monde ha dedicat un editorial, el del 13 de maig, a fer l’apologia del recurs autoritari a l’article 49.3 de la Constitució per imposar la reforma laboral.
Si a això s’hi afegeix el gran circ futbolístic de l’Eurocopa i l’estat d’emergència, vigent a França des del novembre i atapeït d’intimidacions, la protesta que ahir va obrir una pausa estival s’assembla força a una proesa.
A l’altra banda, i sense una política eficaç contra l’atur (6 milions), hi ha una obstinació políticament suïcida per a la base electoral de l’actual majoria per desmantellar el codi laboral: llibertat per als empresaris per allargar el temps de treball fins a 60 hores setmanals, flexibilitzar horaris i facilitar l’acomiadament.
Res de tot això no estava previst en el programa electoral que François Hollande va presentar el 2012. Des d’aleshores s’ha produït una dretanització general del marc polític a què el mateix Hollande ha contribuït.
El president confia a substituir la base social del 2012 (socialistes, més ecologistes i comunistoides) per una altra combinació de centre que rebi el vot espantat dels qui temen un retorn de Nicolas Sarkozy o l’espantall del Front Nacional. Aquest càlcul pot donar lloc a un naufragi total: de moment, Hollande ja és superat pel líder esquerrà Jean-Luc Mélenchon en intenció de vot i la tardor començarà calenta quan faltaran just set mesos per a les presidencials.
Amb tot en contra, la mobilització sindical dels darrers quatre mesos ha estat gairebé una proesa