Obscenitats
Durant els mesos d’interregne que van de les eleccions del desembre a la repetició del 26 de juny, enmig dels escàndols de corrupció, de les rivalitats internes al PSOE i del verb incandescent de Podem, la societat espanyola va arribar a interioritzar la hipòtesi d’un canvi de veritat (que incloïa una proposta molt oberta al plet català). Com que les enquestes van fer creïble la hipòtesi d’aquest gran canvi, el resultat electoral no pot sinó llegir-se en clau conservadora. Una majoria important d’espanyols no volen que es toqui res. El discurs que unifica els votants socialistes i els populars respon a una vella pregària conformista: “¡Madrecita, que me quede como estoy!”. Els votants del feu socialista de Coria del Río potser són més humils, però no són menys conservadors que els del Barrio de Salamanca. Només les guerres intestines del PSOE impediran una Große Koalition que, a la llum de la coincidència conservadora, semblaria força natural.
Fora d’aquest rebot conservador, queden les joves generacions que donen suport a Podem i els territoris que, com Catalunya i el País Basc, han tornat a demostrar que tenen un demos propi (votin o no partits independentistes: la seva lògica no té res a veure amb la que domina a la resta d’Espanya).
Ara bé: el rampell conservador espanyol no es pot llegir al marge de la realitat econòmica, al marge del 23,1% de producció industrial catalana que contrasta tant amb l’11,4% d’Andalusia, la segona
Catalunya s’ha re industrialitzat en plena crisi, però no hi ha manera que la resta d’Espanya ho faci
comunitat industrial (sense oblidar el misèrrim 7% de Madrid). Són dades que l’INE ha publicat aquests dies. Criden tant l’atenció que ningú no les comenta políticament. Les dades de les exportacions ja eren més conegudes: Catalunya un 25,5% i Madrid ve tot seguit: amb 11,7%! I el turisme? Catalunya capta el 25,9% del total, seguit de Canàries (17,7%) i Balears (17,5%). El PIB, en canvi, no tradueix aquesta diferència: Catalunya 18,9, Madrid 18,8. Ni els diaris de Madrid han pogut ocultar que només els serveis de la capitalitat expliquen aquesta darrera dada. Junqueras va perdre el debat de 8tv amb Borrell, però que les trampes de Borrell no es vegin no vol dir que no hi siguin. Això no és solidaritat interregional, això és com si un mestre pretengués que només un dels alumnes ha de fer els deures de tota la classe.
Es pot imposar durant molt de temps aquest statu quo que protegeix amplíssims territoris sense demanar-los mai cap retorn al conjunt i que dóna una força colossal a Madrid, malgrat que la capital no demostra merèixer-la. Per això l’argument independentista més difícil de refutar és el de la impossibilitat de la reforma espanyola. Catalunya s’ha reindustrialitzat en plena crisi, mentre que la resta d’Espanya no hi ha manera que se senti impel·lida a fer la revolució industrial, encara pendent. Si Catalunya se n’anés, Espanya es veuria obligada a fer allò que, mentre conservi l’actual statu quo, no té mai necessitat de fer. No és que aquesta tesi sigui revolucionària, és que l’antítesi és obscenament conservadora.