La tempesta bancària italiana
MONTE dei Paschi, el banc més antic del món i el tercer del sistema bancari italià, es troba en una situació desesperada. Des de començament d’any ha perdut a prop del 80% del seu valor borsari. Tan sols ahir va perdre més del 19%. El seu actual valor en borsa és de mil milions d’euros, la qual cosa representa 0,1 vegades el seu valor en llibres. Val a dir que aquesta institució bancària no és l’única que corre perill a Itàlia. De fet, tota la banca italiana està en situació molt delicada. Unicredit, el banc més gran del país transalpí, amb 124.500 empleats, ha caigut aquest any al voltant d’un 65% en borsa.
Aquesta conjuntura tan desfavorable és fruit d’anys i anys de passivitat dels governs davant el comptant augment del deute. La pilota ha anat creixent: la banca italiana suma ja uns 360.000 milions d’euros (un 25% del PIB nacional) en crèdits considerats insolvents. Aquest fet, davant el qual successius primers ministres van fer els ulls grossos, i l’enrevessada solució del qual van delegar en els seus successors, s’emmarca en dos fets determinants. Un és que fa vint anys que l’economia italiana està gairebé estancada, sense capacitat per generar nous recursos que contribueixin a revertir la seva situació. L’altra, que la ràtio d’endeutament públic, d’un 130% respecte al PIB, és molt alta. Dit d’altra manera, la banca italiana s’enfronta a la tempesta perfecta.
Brussel·les i el Banc Central Europeu miren amb extrema preocupació aquest panorama. Des d’instàncies europees ja s’ha comminat Monte dei Paschi a reduir en uns 10.000 milions d’euros la cartera de crèdits morosos; és a dir, a aprimar-la en una tercera part. La idea és oportuna, però el problema consisteix en com materialitzar-la. El BCE voldria que això es dugués a terme respectant les normes de la unitat bancària europea i aplicant mesures internes, que acabarien sent lesives per als interessos dels accionistes, els tenidors de deute i fins i tot els dipositaris dels bancs en qüestió. Però a les capitals financeres europees es tem que el primer ministre italià Matteo Renzi prefereixi superar la situació injectant unilateralment diners públics en el sistema bancari del seu país. Renzi s’ha escudat en les excepcionals circumstàncies del Brexit per justificar aquesta opció. Però a la resta d’Europa una decisió així es veuria amb moltíssimes reserves. Per raons òbvies, perquè és força difícil explicar a la ciutadania la pertinència d’un rescat bancari quan proliferen les notícies preocupants sobre, per exemple, el futur de les pensions. I perquè seria un desafiament a les polítiques comunitàries. En tot cas, el sistema bancari d’Itàlia, tercera economia europea després del Brexit, corre a hores d’ara el perill de fallida.
La crisi bancària italiana és molt mala notícia. Ho és, sens dubte, per al primer ministre Renzi, que va arribar al poder creant esperances renovadores en l’escena europea, i que en les últimes dates ha vist malmesa la imatge; primer, pel revés del seu partit en les recents municipals i, ara, per la crisi bancària. Per tant, els efectes d’aquesta crisi són nocius per a Itàlia en el seu conjunt. La conjuntura és dolenta també per a la Unió Europea, que pateix l’efecte del que passa a Itàlia –les borses continentals van caure ahir un 1,7% i l’espanyola més del 2%– i que ha d’optar entre vulnerar les seves normes o sotmetre Itàlia a un estrès econòmic d’efectes imprevisibles. Potser no hi hagi una solució bona per a aquest cas. Però, com altres vegades, la menys dolenta potser serà la que busqui una línia de consens entre Itàlia i la resta d’Europa.