La història no s’atura
Passada la pantalla de la democràcia demoscòpica i mediàtica és hora de tornar a la freda i rutinària administració dels fets per formar un govern que ha de sortir de la representativitat sortida de les urnes, malgrat la precarietat dels resultats per a tots i cadascun dels partits que van obtenir representació el passat 26 de juny.
Es pot abordar la qüestió pensant en els pròxims dos anys, en tota la legislatura o bé exercint la responsabilitat que solen tenir els polítics amb categoria d’estadista i mirar al futur amb dos vectors: el futur d’Europa i la reconciliació territorial hispànica. També es pot caure en les presses provocades per la incertesa.
Europa necessita estadistes que exposin les seves idees sense temor de les pròximes eleccions. I molt especialment ara que la precipitada i poc pensada decisió de David Cameron ha sembrat el caos polític a Londres amb dimissions en cadena dels principals protagonistes del Brexit.
Es pot argumentar que Europa no havia viscut moments tan crítics com els actuals on els referèndums sembla que s’han convertit en l’instrument ordinari de govern. La idea d’Europa no és la d’una gran Suïssa que ho sotmet tot a consultes directes sinó un espai de discussió en el qual els representants prenen les decisions dels seus representats i reten comptes a les urnes cada quatre o cinc anys.
Fa falta un compromís amb les idees sòlides no sotmeses a canvis pendulars segons com bufin els vents de l’opinió pública. Quan Europa va quedar arrasada físicament i moralment després del 1945 van sortir personatges que van saber veure més enllà de les ruïnes que cobrien les ciutats continentals i també les que Hitler va bombardejar a Anglaterra. Adenauer a Alemanya, Schubert a França i De Gasperi a Itàlia van tenir la grandesa per superar les causes de les tragèdies d’un segle d’horrors a Europa. Aquella idea va prosperar fins a arribar a les tribulacions d’avui que només poden superar-se amb l’aparició de líders convençuts que poden foragitar els fantasmes de les confrontacions i la guerra a Europa. Tots tres tenen els seus mèrits propis però em vull aturar en la figura de Konrad Adenauer, alcalde de Colònia des del 1917 fins que Hitler va pujar al poder el 1933, i canceller de la República Federal des del 1949 al 1963.
Explica Willy Brandt en les seves memòries que França atreia Adenauer perquè en ell dominava el sentiment renà i la tradició carolíngia, i perquè calculava sòbriament que a Europa occidental només podria anar bé el que portessin a les espatlles alemanys i francesos. És ben documentada la seva aversió a Prússia, que es manifestava de forma pintoresca quan viatjava amb tren de Colònia a Berlín. En creuar el riu Elba abaixava la cortina i es mantenia despert si el viatge era nocturn. Tenia també un distanciament amb la Gran Bretanya que compartia amb Charles de Gaulle, que guardava rancúnia als anglesos per haver-lo subestimat durant el seu exili de guerra a Londres i perquè també desconfiava de la relació especial entre els Estats Units i la Gran Bretanya.
Aquests homes tenien un projecte i el van posar en marxa. La generació posterior de líders europeus va facilitar l’entrada de la Gran Bretanya a Europa que va trucar a la porta dues vegades. Adenauer i De Gaulle, nascuts al segle XIX, ja ancians i en el poder, compartien també la visió que una Europa amb Anglaterra dins seria més aviat una font de divisions que de concòrdia.
El cas és que Willy Brandt com a canceller federal i Georges Pompidou com a president de França van impulsar l’accés britànic que es va produir el 1973. La Gran Bretanya no va tenir més alternativa que sumar-se a un projecte que ha estat un gran èxit fins ara amb una unitat que no es veia a Europa des del sacre imperi romà, una Europa unida, plena i lliure, capaç de resoldre les diferències a través de negociacions i mecanismes pacífics per molt llargs o complicats que siguin.
Una Europa que ha allargat la mà als polonesos perquè, en paraules d’Ernst Reuter, no “se’ls pot tornar a demanar que tinguin un Estat sobre rodes”, depenent de si les guerres les guanyaven els russos o els alemanys. La ruptura que suposa el Brexit és una ferida que sagnarà durant anys però que no destrueix aquell projecte il·lusionant.
Però aquí no acaba la història si apareixen líders que tinguin visions a llarg termini i que estiguin disposats a jugar-se el càrrec en defensa del que creguin més idoni per a aquest món que no ha trobat respostes locals en temps d’una globalització irreversible. Les solucions no vindran de baix a dalt sinó a través de discussions dels qui tinguin la legitimitat democràtica i sàpiguen el que porten entre mans. La democràcia parlamentària és el sistema més adequat amb totes les seves complexitats.
La ruptura que suposa el ‘Brexit’ és una ferida que sagnarà durant anys però no és el final de la idea d’Europa