Casualitats
Una bonica frase d’Anatole France assegura que la casualitat és el pseudònim que utilitza Déu, quan no vol signar. Però em temo que l’autor de Los dioses tienen sed havia d’imaginar casualitats menys terrenals que les que poblen el pedregar de la política, sobretot si es tracta de la política espanyola. I de tremendes, magnífiques, brillants casualitats va la cosa, perquè ha estat guanyar el PP i, zas, els esdeveniments s’han desencadenat amb meridiana precisió, com si fossin simples instruments d’un pla diví. Observem les esmentades casualitats de prop, amb les ulleres del malpensar, que és la conjugació del verb sobreviure.
Primera casualitat: guanya el PP i, sense respirar, es presenten les conclusions de la instrucció del 9-N i la inculpació de tres dirigents polítics: Mas, Ortega i Rigau, els tres perillosos sediciosos catalans.
El curiós és que el jutge ja estava de vacances i la instrucció estava acabada des de feia setmanes, però la casualitat ha fet que es conegués després de tancar les urnes, no fos cas que això hagués beneficiat els votants independentistes. És la mateixa casualitat que mou els fils del Constitucional.
A partir d’aquí, les casualitats s’amunteguen
Un digital ha posat aquest bonic subtítol: “Puigdemont no es troba entre la dotzena de detinguts”
i algunes, recopilades per Ignacio Escolar, són realment precioses: l’informe policial de la “gestapillo” (Escolar, dixit) del ministre Fernández Díaz sobre el finançament il·legal de Podem per part de Veneçuela, no té cap base legal i l’Audiència l’arxiva; aproven una simpàtica pujadeta de la factura de la llum, amb efectes retroactius des del 2014; aprofiten la nocturnitat d’un divendres traïdor per ficar mà i braç i colze a la guardiola de les pensions; pel camí, els perillosos titellaires terroristes ja no són terroristes pel mateix jutge que els havia aplicat la llei antiterrorista; i, passades les eleccions, Veneçuela deixa de ser una província d’Espanya.
La darrera notícia és la mare de totes les casualitats: operació contra ajuntaments convergents just després d’eleccions i quan falten pocs dies del congrés del partit, amb bombo del Manolo inclòs i les càmeres de TVE que saben que la Guàrdia Civil es personarà abans que ho sàpiga la mateixa Guàrdia Civil. Pel camí, i aprofitant el Pisuerga, les gorges pregones, alimentades amb paperets dels temps de l’amic De Alfonso, dirigeixen els flaixos cap al president Puigdemont en persona, amb les tripes de Girona al mig de la taula del ministre conspirador. Algun digital ha arribat a escriure aquest bonic subtítol: “Puigdemont no es troba entre la dotzena de detinguts”.
Però tot arribarà, si les casualitats no troben fre. I és així com a Espanyalàndia tot passa després d’eleccions, especialment quan les pràctiques antidemocràtiques d’un govern no són castigades, sinó que són premiades amb més vots i es consolida la impunitat. El ministre del sac ha sortit de cacera, i és caça major. A la diana: el molt honorable president.