El simptomàtic ‘Brexit’

Atot Europa els ciutadans estan expressant el seu malestar, bé que de diverses i fins contradictòries maneres. I és evident que a Espanya també hi ha hagut un cert efecte Brexit, el reflex condicionat de la por, tan eficaçment inoculada en les consciències ja des de la Guerra Civil, aquella gran fractura resolta en llarga convalescència, aquella bestial acceleració de la història que el franquisme va resoldre enguixant la democràcia.

És ben curiós que Espanya, on tan interioritzada es demostra la prevenció contra la llibertat expressada en les urnes, pugui semblar avui el país més europeista d’Europa. Això és així potser precisament perquè, sense haver participat directament en cap de les dues últimes guerres civils europees, no s’ha desgastat gens en la formulació d’un projecte que sí que ha estat intensament viscut i discutit com a propi en les societats europees culturalment i políticament més madures.

Sense una extrema dreta explícita, però sí mediàticament poderosa, sense una autèntica contraposició de models, sense una cultura democràtica autènticament viscuda, sense capacitat de flexibilitzar posicions i disponibilitat al pacte, Espanya mostra avui la fortalesa de l’immobilisme. En què una vegada més guanya qui, sabent fer més por, fa menys por. O qui millor domina els ressorts, psíquics i fàctics, de tota transició controlada.

La Unió Europea està passant una etapa de turbulències. Molt pitjors van ser les lluites pel domini de l’espai central europeu que tantes vides van destruir en les dues grans guerres del segle XX. Però d’aquella destructivitat, sobre aquelles cendres, va néixer la consciència que calia començar una història de cooperació que garantís una pau perdurable.

La Unió Europea és, a desgrat de tot, un projecte en què hem de confiar. Encara que ara vegem accentuada una crisi marcada per una evolució tecnològica rapidíssima que amenaça aquests milions d’europeus que van deixant de sentir-se segurs, ja siguin treballadors temerosos de perdre la feina, vells que veuen amenaçada la seva pensió o joves que no troben una primera ocupació.

La crisi ja no és només una crisi econòmica, o política, sinó sobretot d’estat d’ànim. Entre la por i la confiança, el Brexit situa la Unió Europea en un dilema: o acceptació pragmàtica de la realitat i de les demandes socials o més i més reglamentisme proteccionista amb qüestionament de la democràcia.