Guru de la moda de carrer
Fotoperiodista de ‘The New York Times’ especialitzat en estilisme BILL CUNNINGHAM (1929-2016)
Des que a mitjans del segle passat Nova York es va posar al capdavant –o va robar el lloc, en atrevida expressió de Serge Guilbaut– de París en qüestions de modernitat, és sobrer dir que els esdeveniments més importants en matèria artística han tingut lloc precisament allà. Que aquests dies parlem de fotògrafs com Garry Winogrand, Vivian Maier o el recentment mort Bill Cunningham, pioners, en la seva manera d’entendre l’ofici que es van llançar a la Gran Poma per retratar la seva gent, no és, doncs, casual.
Encara que el seu territori fossin els carrers de la ciutat, no tots ells van compartir el mateix afany. En el cas de Bill Cunningham, que ens va deixar el 25 de juny passat amb 87 anys, el seu interès va ser captar la gent que pel seu abillament definís l’esperit dels temps. De la mateixa manera que al Winogrand autor de reportatges com Women are beautiful (1975), a Cunningham li interessava la bellesa o l’encant que es desprengués del personatge retratat, no tant –o gens en absolut– la seva identitat: expliquen que un dia va fotografiar Greta Garbo sense saber que es tractava de la cèlebre actriu. Li havia cridat l’atenció el seu abric.
Aquest home discret i intuïtiu, originari de Boston, on va néixer el 13 de març del 1929, va arribar a Nova York el 1948 després d’una estada fallida a la Universitat de Harvard. A la ciutat dels gratacels va compaginar la seva feina en una agència de publicitat –facilitada pel seu oncle– i una afició que delatava els seus interessos: fer barrets i tocats per a senyores.
Un any després s’instal·lava en un petit apartament de l’edifici Carnegie i feia de la seva afició el seu mitjà de vida obrint una botiga taller al carrer 52. El servei militar l’interromp, però a la tornada trobarà un altre local per continuar el negoci. El periodisme, a la llarga, tornaria a interrompre’l, aquesta vegada per sempre.
Primer va ser John Fairchild, director de Women’s Wear Daily, qui li va proposar una columna. I s’hi va aplicar: en la primera –i únic text per a aquesta capçalera– va destacar la feina del seu admirat André Courrèges. El desacord amb Fairchild, que no compartia la seva opinió, el va portar a col·laborar amb altres mitjans escrits, com el Chicago Tribune iel Daily News ,on apareixerien les seves primeres fotos.
Gràcies a un viatge que va fer a Londres amb l’il·lustrador porto-riqueny Antonio López va conèixer el fotògraf David Montgomery. Aquest li va facilitar una càmera Olympus que li va costar tot just 35 dòlars. Amb ella es va posar a prendre instantànies de tot allò que li cridava l’atenció, no només d’allò que els seus caps a The New York Times –diari per al qual va treballar aquestes últimes quatre dècades– li encarreguessin. Així, va fotografiar destacats esdeveniments socials com l’adveniment de l’orgull gai o el moviment hippy a Nova York.
Preferia els espais oberts als tancats. El seu fi olfacte per descobrir les noves tendències, la seva habitual discreció i la seva aposta per un mitjà de transport àgil com la bicicleta (sempre de segona mà, ja que l’hi robaven amb freqüència) van ser les seves principals eines de treball. D’aquesta manera va anticipar i va donar cobertura a fenòmens com l’estil de carrer (street style).
Els rics i famosos, conscients del poder de les imatges de Cunningham, es van disputar els seus favors. Però de res no els servia si no tenien imaginació per vestir-se. L’estil i l’elegància, efectivament, no poden –ni podran mai– comprar-se.