L’any dels Señor Serrano
La premiada companyia barcelonina estrena ‘Birdie’ al Grec i obrirà temporada al Lliure de Montjuïc amb tres obres
Ser profeta a la pròpia terra és tan complicat com que un camell passi per l’ull d’una agulla. I l’Agrupación Señor Serrano, de Barcelona, ho sap prou bé. Fins fa poc, de cada deu actuacions, només una la feia a Espanya. La resta, a Nova York, Holanda, Itàlia, França, Xile, Brasil, la Xina... I fins i tot al país dels aiatol·làs: fa uns quants mesos van actuar a Teheran. El seu teatre, amb maquetes i amb figuretes d’animals, persones i coses que semblen preparades per jugar, amb performers que manipulen les maquetes i les figuretes i amb càmeres que graven en directe i projecten en pantalles en què també es veuen amb freqüència fragments de clàssics del cinema, ha creat un segell reconeixible i molt sol·licitat. Ara per fi també aquí: al setembre els Señor Serrano obren la temporada del Teatre Lliure de Montjuïc amb tres de les seves obres, tot un reconeixement a una trajectòria que va començar el 2006 i que l’any passat els va merèixer el Lleó de Plata de la Biennal de Venècia.
I avui el Grec, un festival que ja havia apostat per ells, estrena a la sala Hiroshima Birdie, un muntatge sobre el fenomen migratori actual que utilitza la famosa fotografia de José Palazón, que tan bé mostra la divisió actual del món: dues persones juguen en un camp de golf de Melilla mentre al fons uns emigrants africans salten el filat que separa el camp de golf del Marroc. El muntatge, que es podrà veure fins divendres, tenia com a idea inicial comparar els moviments de les persones amb els dels ocells, amb una naturalesa que els porta a no parar mai. Però tot just començar a treballar va esclatar la crisi dels refugiats. “Ens va qüestionar la legitimitat d’un artista per parlar d’un tema en què hi ha vides en joc i una posició paternalista i cínica com a europeus”, diu Àlex Serrano, creador de l’obra, juntament amb Pau Palacios i Ferran Dordal.
Per això van decidir tractar el tema d’una manera molt documentada, analítica, “no atacar a través de l’àmbit social, sinó dels fets i les figures”. I a l’obra hi ha una taula en què els performers ataquen pel flanc de les dades. Però els Serrano també busquen la metàfora, el paral·lelisme d’aquestes migracions, i ho troben en la migració dels animals, però també en el moviment: “El moviment com a vida des del principi de l’univers, res no es pot parar”. I també en la idea de cicle: “El que passa ja ha passat i tornarà a passar. És un missatge doble: un, que això no és la fi del món; un altre, que ja ha passat i tornarà a passar”, expliquen. A més a més, han
‘Birdie’ aborda les migracions amb dades, maquetes, milers de figuretes animals i ‘Els ocells’, de Hitchcock
convertit Palazón en personatge de ficció i hi ha una maqueta del camp de golf que va fotografiar. I en escena hi ha un èxode de dues mil figuretes d’animals, que passen per penúries i barreres. I totes les notícies d’un dia d’un diari acaben al final parlant de migracions humanes, de diners, genètiques, d’ocells... I perquè no hi falti res, i com a rematada, fan servir Els ocells, de Hitchcock. Si a la pel·lícula es treuen els ocells, diu Serrano, queda un drama psicològic amb molt interès. El que queda, assenyala, són les nostres pors, fòbies, unes aus que són com els immigrants saltant les nostres fronteres. Al cap i a la fi, acaba, “la por és una eina de control perfecte”.