El sabor de Kiarostami
En aquests temps de terrabastall mediàtic, el cinema callat i atent, sensible i sincer d’Abbas Kiarostami, tan exigent com exasperant per moments, s’erigeix com un monument en si mateix. Ell és el responsable del renaixement del cinema iranià des dels anys noranta.
Però Kiarostami és més encara: el director iranià, que ha mort a París a causa d’un atac al cor, ha estat el capdavanter més destacat d’una manera d’entendre el cinema que va molt més enllà de la denúncia política. Aquest director és tan distant de la passivitat absoluta –de l’anomenat cinema d’evasió– com del cinema de combat o això que anomenem cinema revolucionari.
El seu col·lega Asghar Farhadi, visiblement afectat per la seva mort, el resumeix millor que ningú: “Kiarostami no era només un cineasta. Era un místic. Tant en la seva tasca en el cinema com en la seva pròpia vida”. I afegeix: “El seu èxit internacional és la clau per a l’existència de molts altres cineastes iranians. Ell va preparar el camí per a tots nosaltres i, en gran manera, ens ha transmès la seva manera d’entendre el cinema”.
És cert: el cinema de Kiarostami sempre ha estat una altra cosa. Una faula capaç de cridar l’atenció sobre els petits esdeveniments de cada dia. Una mirada aparentment senzilla però, en realitat, molt complexa. Sempre ha destacat els matisos importants, aquests que assenyalen l’entramat de l’existència. Sempre ha fet especial atenció sobre l’univers infantil i el món femení, tan castigat a l’Iran.
El cineasta iranià va morir abans-d’ahir a la nit amb 76 anys en un hospital de la capital de França. Entre el mes de febrer passat, quan es va començar a tenir notícies del seu delicat estat de salut, i el mes d’abril va estar internat en diversos hospitals de l’Iran. Però el tractament finalment no ha donat resultat i davant el poc èxit obtingut, el 28 de juny passat el cineasta va decidir marxar a París, on va morir.
Kiarostami no va ser mai un instrument del règim, però tampoc un opositor declarat. Ell preferia considerar-se un iranià més, un supervivent enmig de temps convulsos. El seu sentit de l’observació, des de la implicació en aquella mateixa realitat, lluny d’una neutralitat distant i estèril, ha donat un significat propi al seu cinema. El cinema de Kiarostami era –i per sempre serà– un cinema compassiu.
Tenia un compromís i una manera d’entendre el cinema que has estat reconeguts internacionalment. La seva carrera va començar a cridar l’atenció del món amb els seus primers llargmetratges: ¿Dónde está la casa de mi amigo? (1987), La vida continúa (1992), i A través de los olivos (1994), reconeguts tots tres en el que ha acabat anomenant-se la trilogia de Koker, ciutat iraniana que va acabar totalment devastada per un terratrèmol.
A la primera, un jove va de Koker a un poble proper per anar a l’escola; a la segona, el director del film torna a la zona per descobrir si els seus personatges han sobreviscut al terrible terratrèmol que va assolar l’Iran el 1990.
I a la tercera, la trama fa un pas encara més enllà: un altre director, de ficció, inventat, examina una escena del segon film per descobrir secrets amagats. Com es veu, la realitat i la ficció es dissolen en el cinema de Kiarostami, de la mateixa manera que es qüestiona el seu valor, en un joc sense fi on totes dues, la realitat i la ficció, es confonen.
No és un cinema fàcil i plàcid, no. No ens enganyem. La seva morositat pot ser fins i tot exasperant. Però d’alguna manera, i per moments, la seva imbricació amb la realitat dóna resultats fascinants. Totes les constants del seu estil estan presents en la que per molts és la seva obra mestra,
El sabor de las cerezas (1997), posseïdora d’una complexa i estranya bellesa que alguns han catalogat com a “bellesa moral o ètica”.
Explica la història d’un home de mitjana edat que busca per Teheran algú que l’ajudi a morir. Vol suïcidar-se i que després l’enterrin. Però la tasca no és fàcil. En el seu vagareig, el suïcida en potència troba persones que volen convènce’l del contrari, que la vida val la pena, per exemple, pel simple sabor de les cireres.
Amb El sabor de las cerezas, Kiarostami va obtenir la Palma d’Or del festival de Canes del 1997 i això li va valer el reconeixement internacional, que després va continuar amb el gran premi del jurat del festival de Venècia el 1999 per la seva pel·lícula El viento nos llevará, entre d’altres. Després van arribar Ten (2002), on aprofundeix en la seva fascinació per les converses als cotxes, tan presents en les seves pel·lícules anteriors. Però en aquest cas amb una dona al volant, fet que per si mateix ja és un acte reivindicatiu a l’Iran. Taxi
Teheran, del seu amic Jafar Panahi, Ós d’Or a Berlín el 2015, és un clar homenatge.
Kiarostami no s’ha limitat al cinema: ha participat en instal·lacions museístiques, com les Correspondències amb Victor Erice, el 2001, impulsades pel CCCB, i també en exposicions fotogràfiques, ja que la fotografia és la seva primera vocació.
També va intentar fer carrera fora de l’Iran, amb films com Copia certificada (2010), rodada a Itàlia amb William Shimell i Juliette Binoche en un joc de parella que remetia al mestre Rossellini i que va tenir un cert èxit internacional.
Era, malgrat tot, un film que per la seva excessiva artificialitat l’allunyava del millor Kiarostami, aquell Kiarostami senzillament complex, tan iranià, d’El
No és un cinema fàcil i plàcid, no; no ens enganyem, la seva morositat pot ser fins i tot exasperant Aquest director és tan distant del cine d’evasió com del de combat o això que anomenem cinema revolucionari