De professió, espectadora
De petita no va sentir mai devoció per l’esport. Als anys quaranta i cinquanta va tenir una infantesa més aviat aspra a la Castella central de camps gèlids a l’hivern i grocs a l’estiu. Allà no hi havia futbol. Eren temps de capellans i militars. Com es deia el camp del Reial Madrid o el camp del Barça? Vés a saber. S’havia d’anar a l’escola i munyir les vaques. El temps no donava més de si. Després es va mudar a la gran ciutat. Es va casar i va començar a tenir fills. Li van sortir nois, un munt, i a gairebé tots els va donar per jugar a futbol, i fins i tot per l’atletisme.
No havia canviat res: el temps continuava sense donar de si. De dilluns a divendres havia de llevar els marrecs, empolainar els grans i alletar els petits. Portar-los a l’escola i recollir-los després. Ajudar-los amb els deures. Banyar-los i donar-los el sopar. Va tenir escassos ajuts. El marit pencava. Eren altres temps, una altra generació. Això diuen. En realitat, el format es repeteix al segle XXI. Que no ens expliquin històries. Després els grans es van fer més grans i va començar el pelegrinatge del cap de setmana. Un jugava a futbol el dissabte a les nou. L’altre, a les onze. El tercer disputava una cursa a un quart de dotze a l’altra punta de la ciutat. La dona anava boja.
El divendres, després d’haver-los fet anar a dormir a tots, i abans de ficar-se al llit ella, es preparava el pla del dissabte. S’estudiava l’agenda de partits i curses, s’apuntava les adreces dels estadis i els horaris de les concentracions i resava perquè tot anés bé:
–Recorda una cosa, mama –li repetia un dels marrecs, l’atleta–: una cursa
Va tenir marrecs i a tots els va donar per jugar a futbol o per córrer; es passava el dissabte d’estadi en estadi
no és un partit de futbol. No dura 90 minuts. En tres o quatre minuts està feta. Si corro a un quart de dotze, no pots arribar a dos quarts de dotze. Aleshores ja s’haurà acabat...
La mare despatxava el xaval amb una salutació militar i continuava resant.
I, mentrestant, es preguntava què era més dur. Si munyir les vaques o complaure totes les criatures.
Podríem dir que tota aquella història es va prolongar durant deu anys. Però no... Al cap de vint anys els marrecs han tingut criatures, i ara la mare és l’àvia d’un munt de néts. I molts també juguen a futbol o a bàsquet. O corren. O ballen.
Ara són aquests, els néts, els que reclamen el seu trosset d’àvia.
És la cançó de l’enfadós. Avui, de dilluns a divendres, aquella nena del camp que va ser mare i després àvia cria els néts més petits. I els dissabtes continua amunt i avall, de camp en camp.
La vida passa.