L’aliança luso-britànica (des del 1373)
Ivostès diran, quina semifinal més poc canònica: Portugal contra Gal·les. Qui ho hauria dit al principi del torneig? Potser els que van apostar fa mesos que el Leicester guanyaria la Premier. Es podran dir moltes coses del partit i buscar titulars tipus “Només falta Benzema”, però no estem davant d’un clàssic del futbol. En canvi, políticament, ves per on, aquest matx no pot tindre més sentit.
Els darrers dies aquí s’ha parlat més de batalles que de tractats. Hi ha el de Westfàlia, el d’Utrecht, el de Versalles, el pacte Ribbentrop-Mólotov, l’Aliança Atlàntica... i també el més antic del món que encara està vigent, i que implica les dues nacions que es juguen passar a la final. L’aliança anglo-portuguesa, o luso-britànica, es va forjar el 1373 entre Eduard III d’Anglaterra i Joan i Leonor de Portugal. La unió matrimonial el 1387 de Joan I de Portugal amb Felipa de Lancaster (per cert, nascuda a Leicester) va acabar de segellar un vincle que s’ha mantingut fins hui mateix, no sense certes dificultats i crisis. El pacte ha estat fonamental no només per mantenir la pau i la col·laboració comercial entre els dos estats sinó per combatre junts els enemics comuns. Un exemple: els britànics van assistir els lusitans quan Napoleó va conquerir la península Ibèrica a començaments del segle XIX. Un altre cas paradigmàtic: el Regne Unit va necessitar una benzinera per arribar a la guerra de les Malvines contra l’Argentina a inicis dels vuitanta i el soci portuguès li va facilitar l’avituallament a les Açores.
Han estat molts els equips britànics convocats a la gran festa del futbol europeu (només hi ha faltat Escòcia), però ja només un opta a la glòria. La qüestió és, què succeeix quan dos aliats s’enemisten? Es demanen perdó? Es distancien? Ha passat fa poc: el president turc, Recep Tayyip Erdogan, ha acabant presentant les seues disculpes al vell aliat Vladímir Putin pel caça rus abatut que, combatent amb Al-Assad a Síria, va creuar l’espai aeri turc.
En el cas de gal·lesos i portuguesos, el més recomanable seria que obviaren la històrica aliança i feren honor als seus himnes, sense pensar a jugar-s’ho tot en la tanda dels penals. No volem sang de veritat, però una miqueta d’espectacle sí, gràcies. L’himne gal·lès, el cèlebre (pel rugbi) Terra dels meus
pares parla de “defensors aguerrits”, i el lusità, que es titula A Portuguesa, és molt conegut per la seva tornada que diu “As armas, as armas”. El millor d’aquesta història és que A Portuguesa, lletra d’Henrique Lopes de Mendonça i música d’Alfredo Keil, es va compondre en un arravatament patriòtic de Portugal enfrontada amb... la Gran Bretanya! Un conflicte que es coneix com l’ultimàtum britànic del 1890 per la gestió de les colònies al sud de l’Àfrica... i l’explotació de pedres precioses. Aquesta nit també juguen dos diamants. A veure quin dels dos brilla més.