CDC es queda sense grup parlamentari per primera vegada en quaranta anys
Homs acusa PP, PSOE, Podem i Ciutadans d’aplicar un càstig per “motius polítics”
L’antiga Convergència, avui PDC, s’ha quedat sense grup propi al Congrés dels Diputats per primera vegada en quaranta anys de parlamentarisme. El vot en contra de Ciutadans i les abstencions de PP, PSOE i Podem van enviar ahir al grup mixt els diputats de PDC. El seu portaveu, Francesc Homs, va acusar els partits majoritaris d’actuar per motius polítics vinculats al procés català. No es pot descartar que ERC aculli en el seu grup els diputats convergents.
El nacionalisme de la vella Convergència Democràtica i l’independentisme de l’actual Partit Demòcrata Català ahir es va quedar sense veu pròpia al Congrés dels Diputats per primer cop en gairebé quaranta anys de parlamentarisme democràtic: segons CDC, per motius “evidentment polítics” vinculats al procés. A més, i dins de la insòlita escalada que és la política espanyola de fa un parell d’anys ençà, la Mesa de la Cambra Baixa va desbordar els antecedents més estranys i les previsions més imaginatives prenent una decisió tan crucial per només dos vots a favor –no del PP, sinó del partit natiu de Catalunya que encapçala Albert Rivera– davant ni més ni menys que set abstencions: les dels tres representants del mateix Partit Popular, els dos del PSOE i els dos de Podem.
Francesc Homs, el president del fallit grup parlamentari, en una reacció tan rotunda com calia esperar, no només va donar per fet que el vot del PP va ser un càstig “polític” per l’acord rupturista del Parlament, com li haurien “comunicat” membres de diferents formacions, sinó que va afegir que la votació també amagava un intent del PP d’“acostar-se” a C’s per obtenir el seu sí a Mariano Rajoy en la investidura. D’acord amb aquesta explicació, el PP s’hi hauria abstingut, en lloc de votar-hi en contra, per permetre a Rivera i els seus lluir en solitari el no als “separatistes” catalans.
Sens dubte, el líder de Ciutadans no va desaprofitar l’ocasió per inflar el pit. En una intervenció en obert davant els altres 31 diputats del seu grup, Rivera, en un to més espanyolista que el més espanyolista dels dirigents del PP, va afirmar “orgullós” que gràcies “als únics dos valents de la Mesa” –els representants de C’s– ja no caldrà “aguantar” un altre grup independentista... i “tres milions d’euros no estaran en mans d’Homs sinó de tots els espanyols”, va assenyalar.
Homs també va fer servir una certa grandiloqüència reivindicant “un punt d’honor” en el pagament del preu per la “defensa de Catalunya” mitjançant el seguiment d’un “full de ruta” –la de la desconnexió– que el PDC “no desistirà” a fer complir. D’entrada, els seus vuit diputats recorreran contra la decisió de la Mesa “fins a les últimes conseqüències”, va anunciar. I va advertir el PP i Rajoy que a partir d’ara no hi comptin per parlar d’investidura ni “per a res de res”.
La resolució de l’òrgan rector del Congrés va deixar com a efecte col·lateral la certificació de la ruptura entre el sobiranisme i els comuns espanyols i catalans. Així, Homs es va despatxar a gust contra Podem i En Comú per haver-s’hi abstingut malgrat l’anunci inicial en contra de Pablo Iglesias i a les seves repetides proclamacions a favor de la “plurinacionalitat”.
Els portaveus de Podem, Íñigo Errejón, i d’En Comú, Marcelo Expósito, van explicar l’abstenció indicant que els convergents “ja havien elegit el PP com a soci” votant els seus candidats per als càrrecs a la Mesa.
No cal estudiar història ni legislació parlamentària per calibrar la magnitud del desastre polític i del trencament econòmic que per als convergents representa aquesta humiliant expulsió al Grup Mixt del Congrés. N’hi ha prou amb recordar la seva situació, la seva forta presència i la seva enorme influència en el ple i les diferents comissions de la Cambra com a tercer grup
i força frontissa en unes quantes legislatures; només cal rememorar el seu pes determinant en la governabilitat de l’Estat amb executius del PP i el PSOE; i n’hi ha prou amb tenir en compte els més de tres milions d’euros de subvencions que els vuit diputats de CDC/PDC perdran.
Més difícil de quantificar, però no menys important, és el protagonisme i el temps d’intervenció que els convergents deixaran de tenir al principal òrgan de representació
de l’Estat. Per no parlar de detalls com el del canvi d’ubicació a l’hemicicle a què en principi el condemna la seva nova condició de mixtos –cap a la zona del galliner–; o el de la difuminació de la marca dins d’aquell calaix de sastre que hauria de compartir amb altres formacions menors.
Queden enrere, a més, els temps en què les grans decisions i deliberacions econòmiques o empresarials del país passaven pels despatxos de CiU a la Carrera de San Jerónimo.
O aquells en què un diputat de l’anomenada Minoria Catalana podia donar nom a una estança del Congrés, com va ser el cas de la Sala Roca i Junyent.
Tot i això, encara no cal descartar que ERC, que segons fonts convergents va tenir una reacció solidària i “d’agrair”, estudiï donar cabuda en el seu grup els vuit diputats d’aquesta força mitjançant algun acord que, malgrat tot, “és molt aviat” encara per apuntar. Però també és possible que, si aquesta
mena de reedició de Junts pel Sí al Congrés no es plantegés o no arribés a bon port, els escons que històricament ha ocupat CDC al Congrés li correspondrien ara a Gabriel Rufián i el seu equip.
Després de la inusitada votació que va tombar la petició del que havia de ser el “Grup Català (Partit Demòcrata)”, la presidenta del Congrés, Ana Pastor, va assegurar que la resolució s’havia basat únicament i estrictament en “el compliment de l’ordenament jurídic i la legislació vigent”; més en concret, de l’article del reglament del Congrés que en casos com el de Convergència exigeix com a requisit per formar grup haver obtingut almenys el 15% de vots en totes les circumscripcions electorals on s’hauria presentat, un índex que CDC no va aconseguir ni a Barcelona ni a Tarragona. Res a veure, per tant, segons Pastor, amb l’aprovació de les conclusions del Parlament.
Costava creure la versió de la presidenta tenint en compte el que el seu company de partit i vicepresident del Senat, Pedro Sanz, havia dit el dia anterior. Sanz va atribuir a motius jurídics, però també del “moment polític”, la denegació a CDC de grup propi a la Cambra Alta. No ajudava tampoc a la versió de Pastor el fet que alguns dirigents populars haguessin deixat entreveure l’existència d’un pacte pel qual el PP assumiria una interpretació generosa i flexible del reglament del Congrés a canvi dels vots que CDC, juntament amb el PNB, els havia prestat en les votacions a la Mesa.
La jornada parlamentària d’aquest 2 d’agost va deixar, en conclusió, un paisatge, si no de guerra, sí de ruptura total entre els partits espanyols i un dels principals de Catalunya.
Els convergents no només perden tres milions d’euros, sinó un llarg historial com a veu decisiva a Madrid