La Beyoncé més polititzada s’exhibeix avui a Barcelona
La diva del pop ofereix avui a l’Estadi Olímpic l’únic concert espanyol de la nova gira
Beyoncé no en té prou amb ser una de les figures musicals més potents del moment. Fa un mes va actuar a Wembley, just després del terratrèmol del
Brexit, i aquesta nit arriba a Barcelona amb l’únic concert que fa a Espanya, poc després de la convenció demòcrata de Filadèlfia, que ha entronat Hillary Clinton com l’única persona capaç de salvar el món (i de passada els Estats Units) frenant la carrera de Donald Trump cap a la Casa Blanca. Potser per això està més polititzada que mai, critica la brutalitat policial i fa campanya per a l’asserció del poder per les dones. I, de passada, parla de la seva crisi matrimonial i lamenta la infidelitat del seu marit, el raper i productor Jay Z. Tot això és el rerefons del Formation World Tour, de l’estrella texana del R&B, que va atreure vuitanta mil persones a l’estadi de Wembley i va posar el cartell de tot
venut, amb una fastuosa posada en escena on l’epicentre és un cub gegantí que gira sobre el propi eix, de l’alçària d’un edifici de sis pisos i envoltat per unes pantalles rotatòries d’alta definició en què apareixen escenes de Beyoncé de petita, i actualment amb el seu marit (en uns temps menys convulsos per a la parella) i amb la seva filla.
Una passarel·la mòbil uneix l’escenari principal (situat més o menys a l’altura del camp on Ronald Koeman va clavar el fort xut que li va valer la primera Copa d’Europa al Barça el 1992) amb un altre de secundari, i la cantant i la seva cort de vint ballarines es reparteixen entre tots dos, canviant de vestuari cada dos o tres números, per acabar xipollejant en una espècie de piscina alimentada per un tanc amb capacitat per a 7.500 litres d’aigua. Entre la seva aparició al mig de la boirina i un comiat espectacular transcorren més de dues hores en què Beyoncé combina els principals èxits de la seva carrera amb els temes de Lemonade ,el darrer àlbum publicat l’abril, de to confessional i autobiogràfic.
Tan portentosa és la veu i tan singular l’estil de l’estrella texana –i tan important l’escenografia, de vegades repetitiva, d’aquest tipus de megaxous–, que es donen gairebé per fets. És cert que tenia el públic londinenc a la butxaca, però va fer una combinació de balades, temes conceptuals, himnes pop,
l’R&B més pur i, fins i tot, alguna petita concessió a la seva època a la banda Destiny’s Child, perquè tothom quedés content. Si l’actuació de Wembley i altres ciutats per on ja ha estat tres mesos de gira és una bona referència, el públic de Barcelona pot aspirar a sentir una trentena de cançons de l’artista de Houston.
Deuen ser les experiències viscudes en la part més recent dels seus 35 anys, però la reina Bey està més socialment conscienciada i personal que mai, havent posat en un nou context alguns dels seus temes clàssics, com Irreplaceable ,i creat altres de nous, com Sorry, que parla de la lleialtat, la traïció i la infidelitat. Quan diu a l’escenari “a l’esquerra, a l’esquerra, tot el que un guarda a la caixa a l’esquerra”, no se sap fins a quin punt es tracta d’una mera ubicació geogràfica conjuntural o d’un posicionament polític, més a prop d’Obama i Hillary que de Trump. En qualsevol cas, són picades d’ullet que es pot permetre, si vol, una deessa del pop com ella, amb una autoritat natural que emana de cada nota que canta, cada gest que fa i cada moviment que executa. Encara que sigui xipollejar a l’aigua artificial de Wembley.
En temes com My, myself and I, Running (Lose it all), End of time, Bow down, Run the word (Girls),
Don’t hurt yourself, Freedom , Ring the alarm i Love on top, cantada a cappella per desenes de milers de veus, Beyoncé es mostra alhora poderosa i vulnerable, amb aquella mateixa energia inesgotable i capacitat de fer fàcils les coses difícils que tenia Michael Jackson. “Ell va protagonitzar el primer concert que vaig anar, i no me n’oblidaré mai. Allà van néixer els meus somnis”, va dir a l’icònic Wembley. El millor homenatge al rei del pop, ja mort, de part de la reina vigent del pop. Beyoncé ni tan sols va haver d’interpretar el seu èxit més gran de tots els temps, If I were a boy, per fer content l’estadi de Wembley i que cent seixanta mil fans, en dues nits consecutives, se n’anessin a casa més que satisfets. La musa del R&B es va concentrar, sobretot en la primera part del xou, en cançons de creació més recent, com Daddy
lessons i Don’t hurt yourself , i va acabar amb un Love on top cantat a cor per la multitud enfervorida.
Amb gairebé vint anys de carrera musical des que va començar de nena amb el grup Destiny’s Child, 160 milions de discos venuts i dues desenes de premis Grammy a les seves vitrines, la noia de Houston té un repertori tan ampli que es pot permetre totes les combinacions possibles. Ser més o menys conceptual. Ser més o menys política. Ser més o menys confessional. Posar èmfasi en les balades o en el R&B. El seu espectacle és ple d’energia, i té la veu en plena maduresa. Ningú no discuteix el seu tron.
L’estrella nord-americana Beyoncé ofereix aquesta nit a Montjuïc l’espectacular concert de la gira actual, en què demostra, tal com fa unes setmanes es va veure a l’estadi de Wembley, la seva exitosa evolució com a intèrpret musical i símbol d’una consciència femenina crítica. Més polititzada que mai, critica la brutalitat policial i fa campanya per a l’asserció del poder per les dones. De passada parla de la seva crisi matrimonial i lamenta la infidelitat del raper JayZ