Pastisseria Andreotti
Ja el tenien al forn i se’ls ha cremat. Fa quinze dies Francesc Homs va provar de fer un malabarisme increïble. Va intentar bastir ponts amb el Partit Popular a Madrid mentre el seu partit pactava a Barcelona amb la CUP una nova resolució rupturista del Parlament de Catalunya. Doble objectiu: salvar el grup parlamentari al Congrés i garantir l’èxit de la moció de confiança a què Carles Puigdemont se sotmetrà aquest 28 de setembre. La maniobra semblava inspirada per la cèlebre escola de pastisseria Andreotti.
(L’etern Giulio Andreotti va patentar a Itàlia la tàctica “dei due forni”, és a dir, dels dos forns. En un foc cuinava uns pactes i a l’altre escalfava acords que podien anar en direcció contrària).
Andreotti va cuinar maniobres que a l’actual Catalunya retòrica, sentimental i sobreexcitada farien molta por, però es va cremar poques vegades. Aquesta mena d’exercicis exigeixen una sincronització perfecta. I a Homs li han fallat els temps. Vejam. El dia 29 de juliol la Mesa del Congrés havia de prendre una primera decisió sobre el grup parlamentari de CDC. Amb prou feines havien passat 48 hores de la votació al Parlament a favor d’una ruptura unilateral amb l’Estat espanyol. Malgrat tot, aquell dia el PP no va optar per la represàlia. La Mesa va decidir ajornar el tema una setmana.
Què ha passat aquests últims set dies? Què ha carbonitzat la Minoria Catalana? Han crescut les demandes de duresa i mà de ferro des de l’espectre més dretà de l’opinió espanyola. Ciutadans ha llançat una campanya en contra del grup parlamentari de CDC, per reforçar-se davant els que els exigeixen llum verda a la investidura de Mariano Rajoy amb un vot positiu. “No podem donar suport a un Partit Popular que pacta amb els separatistes catalans” era la consigna. El Tribunal Constitucional ha optat per una resposta cautelosa, per no afavorir un setembre ardent a Catalunya. I Rajoy ha constatat que està en zona de perill. La seva ambigüitat després d’acceptar l’encàrrec del Rei –“Encara no sé si aniré a la investidura”– no ha agradat a ningú. Pedro Sánchez no es mou, i veurem què fa avui Albert Rivera. Rajoy aviat es pot trobar davant una disjuntiva amarga: si renuncia a la investidura, deixa Espanya als llimbs i es crema; si accepta l’envit i perd la votació, també pot acabar cremat. Pressionat per la dreta que somia aplicar l’article 155 a Catalunya, i necessitat del suport de Ciutadans, el PP ha deixat caure l’agosarada “geometria variable” que els proposava Homs. El PSOE i Podem, que no deuen res a Convergència, no han mogut ni un dit. Així ha mort la llegendària Minoria Catalana.
Victòria de Ciutadans i d’ERC, que esdevé l’únic partit català amb grup propi al Congrés i al Senat. El cop és dur per a l’ex-CDC. No només perd diners i visibilitat. Trencada la vella jerarquització amb Esquerra Republicana, els convergents perden un intangible molt valuós: la capacitat de continuar parlant com el partit català principal, quan ja han deixat de ser el partit principal.
Rajoy també perd. El PP no podrà comptar durant força temps amb els vuit escons del nou PDC. Sense aquests vots encara serà més difícil aprovar pressupostos i sostres de despesa. Rajoy no només té difícil la investidura. També tindrà molt difícil governar sense el permís del PSOE.
L’ex-CDC perd la possibilitat de continuar parlant com el principal grup català, sense ser-ho