De la minoria catalana al grup mixt

Jordi Pujol, Miquel Roca, Joaquim Molins, Xavier Trias, Josep Antoni Duran Lleida... Des del 1977 l’espai polític que ha representat CDC sempre havia tingut grup propi al Congrés dels Diputats. Els seus prohoms havien donat suport i havien deixat caure governs, havien negociat de tot i havien definit el terreny de joc de les relacions entre Catalunya i Espanya. Havien manat molt. Molt. Fins ahir.

Un parell d’apunts sobre aquest singular final: hi ha entre certs polítics catalans la impressió que són més llestos que els polítics madrilenys. Més astuts. Un de vegades poc dissimulat sentiment de superioritat. A aquests catalans ningú no els pren el pèl. Però s’ha demostrat repetidament que això no és cert; almenys no sempre ho és. Els ignots vots cedits per CDC per constituir la Mesa del Congrés fa una setmana –la mateixa que ahir va liquidar les seves expectatives de tenir un grup propi– són una prova indeleble que a l’altre costat també hi ha artistes de l’astúcia encara més implacables, si és possible.

I, arran d’aquesta idea: no es pot desconnectar i estar endollat alhora. I això val no només pel que ha passat els darrers anys a Catalunya, que ha desembocat en el que va acordar el Parlament fa just una setmana. A Madrid hi ha una altra desconnexió en curs que també va molt de debò. Superat el bipartidisme, el sistema parlamentari espanyol pot desconnectar de la vella representació plenipotenciària catalana del Congrés, que, per primera vegada en la història democràtica, pot ser irrellevant. El que va passar ahir és una advertència molt seriosa en aquest sentit, un missatge contundent. Alerta: això no vol dir que la política espanyola es pugui concebre sense Catalunya. Seria un error majúscul. Però en la nova maquinària parlamentària espanyola la vella minoria catalana ja no és un engranatge insubstituïble.

Alguns polítics catalans tenen la convicció que són més astuts que els espanyols