Adéu a la minoria catalana
El corrent polític que va tenir com a primers protagonistes Jordi Pujol, Miquel Roca Junyent, Macià Alavedra, Joaquim Molins i Josep Antoni Duran Lleida passa a formar part del grup mixt del Congrés i del Senat. És un fet rellevant i probablement injust. Per primera vegada des del 1977 no hi haurà minoria catalana o grup català –amb aquest nom– al Parlament espanyol. L’únic partit català amb grup parlamentari propi passa a ser Esquerra Republicana de Catalunya. Els temps estan canviant.
En les eleccions generals del passat 26 de juny, últims comicis en els quals Convergència Democràtica de Catalunya es presentava amb el seu nom, la candidatura liderada per Francesc Homs va obtenir 481.900 vots i vuit diputats, el pitjor resultat des del 1977. CDC no va aconseguir superar el 15% dels vots en les circumscripcions de Barcelona i Tarragona, requisit que exigeix el reglament del Congrés per poder formar grup parlamentari. Calia obtenir una interpretació generosa del reglament.
Homs es va posar a treballar i va optar pel pacte amb el Partit Popular. Davant la sorpresa general, Convergència va deixar els seus vots al PP per blindar la Mesa del Congrés. A canvi d’aquesta paga i senyal semblava garantir-se el grup propi. El PP demostrava capacitat de pacte, es tornava a insinuar l’eix PP-PNB-CDC del 1996, i Convergència transmetia el desig de voler estar en les geometries variables de la política espanyola, sobrevolant la dialèctica rupturista al Parlament de Catalunya. Un autèntic malabarisme.
Finalment, el novíssim Partit Demòcrata Català s’ha quedat sense grup. Les repercussions de la recent votació al Parlament han posat el PP en guàrdia, sotmès al seu torn a la pressió de Ciutadans. El PP es va abstenir ahir en la reunió de la Mesa del Congrés. PSOE i Podem van fer el mateix i n’hi va haver prou amb el vot contrari de Ciutadans per enviar el PDC al mixt.
No és una bona notícia. La represàlia no és el millor camí per solucionar la qüestió de Catalunya. És convenient que totes les expressions polítiques amb una base social rellevant tinguin veu pròpia. Amb aquesta decisió, el PP perd un potencial suport de futur –en els temes econòmics, per exemple– i complica encara més les expectatives de govern de Mariano Rajoy. La legislatura –si aconsegueix començar– serà molt complicada. Evidentment, l’ex-CDC està obligada a reflexionar molt seriosament sobre les repetides pèrdues de pes electoral i d’influència política que li està provocant la seva adhesió a la línia independentista, ara acolorida amb la crida a la ruptura unilateral.