“El alcázar no se rinde”
Hi ha una certa discussió sobre si tossut i tenaç són sinònims. Tossut vol dir obstinat i, certament, una persona tenaç és obstinada. Però l’obstinació està relacionada també amb la inflexibilitat i l’immobilisme, que deformen el caràcter positiu de la tenacitat. Els nostres líders són tossuts o tenaços? Comencem per Mariano Rajoy. El seu èxit ja té aires de llegenda. Mil vegades l’hem donat per mort i mil vegades ha ressuscitat: persistent i immutable com una esfinx.
Fa molts anys que tornem a menjar el marisc de les costes gallegues, d’on ha desaparegut feliçment el rastre del viscós i negre fuel que la ruptura del casc del Prestige va vessar-hi. Però quan aquest desastre va tenir lloc, el novembre del 2002, Rajoy ja era criticat per la poca gràcia dels seus mots i per la seva falta d’empatia. Des d’aleshores, ha estat sotmès a mil bromes, escarnis i caricatures mediàtiques, però se n’ha sortit sempre sense ni una rascada. Sembla que tingui la sang d’orxata, però amaga una ambició shakespeariana: És tenaç? Sobretot és granític. Mineral. No es mou i no es
Quan més fort intentes arrencar-les, més durament s’aferren les pagellides a la roca
mourà. Si hagués cedit el pas, de govern ja fa mesos que n’hi hauria. Rajoy es guarda un roc a la faixa: les terceres eleccions, de les quals, segons diuen les enquestes, encara en sortiria més ben parat. Però aquestes terceres eleccions serien un desastre per a l’economia, les institucions i el país en general. “I què?”, deu pensar Rajoy: “A mi què m’expliquen!”.
La tenacitat només és una virtut si reparteix beneficis. El tenaç busca no solament el seu triomf, també el dels que l’acompanyen. Persegueix un guany col·lectiu. Per al tossut, en canvi, només la seva posició és important. La resistència del tossut és egocèntrica. Per això no es desenganxa mai de la seva posició, i ningú no es pot desenganxar d’ell, tal com passa amb la resina de pi, que és metàfora de la tossuderia. Amb l’exemple de Rajoy al davant, ¿pot fer alguna altra cosa, Pedro Sánchez, que no sigui aferrar-se a la seva posició? La tossuderia d’aquest socialista és entranyable. A cada elecció que es presenta, Sánchez exhibeix un perfil més borrós i limitat; però després, encerclat per adversaris interns i externs, defensa la seva posició com les pagellides o pellerides, aquells petits mol·luscs d’una sola closca, que s’arrapen a la roca amb un múscul meravellós. Quan més fort intentes arrencar-les, més durament s’aferren a la roca.
I per part catalana? Quin gest seria pertinent en aquest context mineral? Rendir-se, claudicar, baixar del burro? Si Forcadell i companyia es rendissin, ¿com serien avaluats per tots els que accepten que Rajoy no es mogui ni un mil·límetre? Rajoy, que és el que està més amunt, ha ensenyat als seus rivals que cedir és morir. Per tant, encara que tot se’n vagi en orris, ningú pot fer marxa enrere. Tot això no és nou. Ve de la història. Sagunt, Numància, “el alcázar no se rinde”.