Les velles i antigues fronteres
La vida continua amb una resignada normalitat als llocs on el terror ha segat la vida capritxosament de persones que es trobaven gaudint dels focs d’artifici a l’avinguda dels Anglesos de Niça el dia de la festa nacional francesa. Tot ha tornat a la normalitat però res no és igual. La Costa Blava està atapeïda de turistes francesos, europeus i americans. També es detecta un contingent respectable de ciutadans dels països rics del Golf que entren i surten de les botigues de gran luxe de Niça i Canes amb bosses atapeïdes d’objectes de marques cares.
Passen sense mirar, amb l’arrogància dels nou-rics, als manters, principalment africans i magribins, que ocupen zones concretes dels bulevards amb molta més discreció i quantitat que a Barcelona.
Els italians de Gènova es pregunten per què Itàlia no ha estat objecte del terrorisme islamista. Tampoc no entenen per què Espanya s’ha deslliurat de l’onada d’atemptats que han sacsejat França i Alemanya els últims mesos. No hi ha explicacions solvents. Però el cas és que la seguretat no està protegida per les fronteres ni tampoc les idees s’emmagatzemen en compartiments estancs.
Una sensació que estem en vigílies de canvis profunds que afectaran la seguretat de tots es detecta en la mirada de la gent, en l’actitud de les autoritats, els nervis controlats de la policia i la vigilància discreta però real de tot el que es mou al nostre voltant.
L’Europa política intenta fer un diagnòstic del que ens passa. Les declaracions dels representants de les màximes institucions de Brussel·les sonen buides, sense eficàcia, protocol·làries.
Els estats s’intercanvien informació i fan veure que actuen coordinadament. Però la raó d’Estat, el concepte introduït pel cardenal Richelieu al llarg de la guerra dels Trenta Anys i que va conduir a la històrica pau de Westfàlia del 1648, és la que s’apodera d’aquesta Europa que s’entossudeix a desfer el camí recorregut els últims seixanta anys i pretén atrinxerar-se en les velles fronteres. No ens adonem que no es poden aturar les idees, les persones, els interessos i els corrents de simpatia i d’odi que viatgen lliurement per tot el món.
La Gran Bretanya ha decidit anar-se’n i buscar les seves pròpies solucions. França, abatuda per tantes morts absurdes i inútils, prolonga l’estat d’excepció els mesos que facin falta. A Alemanya s’esquerda la coalició liderada per Merkel amb el suport dels socialdemòcrates i dins de la família democristiana alemanya sorgeixen desavinences de fons sobre la posició de la cancellera Merkel respecte als refugiats. El Govern de Berlín entén que fa el correcte per qüestions d’interessos nacionals i també pel vessant humanista respecte als que fugen de la guerra, la fam i la persecució. Merkel pot ser que perdi les eleccions del 2017 i hagi d’abandonar el poder. Però la seva actitud és la d’una estadista i no la d’un polític preocupat únicament per les pròximes eleccions.
A Espanya sembla que siguem immunes als sotracs de fons que agiten Europa i ens dediquem a contemplar com els polítics són incapaços d’arribar a un acord de mínims per formar un govern després de dues eleccions i vuit mesos d’interinitat. Ens prenen per imbècils. A Catalunya, el Parlament ha votat una decisió rupturista amb Espanya i la presidenta Forcadell se n’ha anat de vacances a Etiòpia. S’ha fet aquest pas com si les institucions fossin propietat d’una majoria parlamentària que, incidentalment, està formada també per un partit antisistema que ho serà, suposo, també quan la desconnexió sigui completa dins de la república catalana.
En la premsa francesa i italiana no ha ocupat ni una línia a les portades dels grans diaris. Tampoc en els principals diaris internacionals que he consultat a internet. L’Espanya en funcions ha deixat de ser una peça imprescindible en el fràgil equilibri europeu. Sembla com si no jugués a la gran Lliga dels estats que hauran de buscar sortides racionals als corrents de por, inseguretat i l’exhibició de la cara més lletja dels nacionalismes respecte als refugiats. Les referències a Europa en la delicada situació política espanyola són tan poques com inútils. La unitat està per damunt de tot, també d’Europa. Llàstima.
Urgeix una reforma de la manera de fer política a Europa. La directora gerent de l’FMI, Christine Lagarde, acaba de demanar disculpes per la immolació de Grècia, a la qual s’ha sotmès a unes proves de resistència que els grecs no podien assumir. S’han vulnerat els principis i ningú no se’n fa responsable.
La comèdia del contracop d’Erdogan a Turquia té conseqüències greus per a la llibertat dels turcs però també suposa un acostament d’Ankara a Moscou que no pinta bé per als interessos dels occidentals. Serà impossible afrontar una ofensiva global contra Europa, des de Rússia i des d’Orient, des dels vells parapets dels estats cada vegada més nacionalistes.
L’Espanya en funcions ha deixat de ser una peça imprescindible en el fràgil equilibri europeu