La Rambla: postal
La Rambla és un riu amb afluents que, en funció de l’hora, agreugen o dosifiquen el cabal. Opisso tindria dificultats per dibuixar-la. Noves variants d’un paisatge que intenta assumir la seva condició de cràter: els ramats de turistes carregats amb bosses de supermercat, que busquen el pis on s’allotgen clandestinament i impunement. En pocs metres hi conviuen hotels de luxe, patrimonis de la humanitat i les variants més al·lucinògenes del low cost. Si no fos la confirmació d’una bombolla poderosa i destructiva, l’espectacle mereixeria una ovació per la varietat d’estímuls escenogràfics que ofereix. Una vaca amb rodes a la porta d’una botiga, pentinats neymarians, tatuatges, ungles pintades de peus asimètrics, iogurteries, pernileries, gelateries, tonteries, shorts, obres de negocis que volen prosperar i de negocis que volen blanquejar. Magatzems de souvenirs que fomenten l’amnèsia, prostitutes implícites i macarres explícits, captaires organitzats o espontanis i policies desbordats per la mobilitat dels manters.
Quioscos de venda de sucs, carteristes en vaga de zel, espectacles de flamenc a l’hora de dinar, xancletes amb forma de sandàlia i sandàlies amb forma de xancleta, samarretes pirates del Barça i, al vestíbul d’un gran hotel, un aire condicionat i una foscor idonis per tancar l’enviament d’un carregament de contenidors a, posem per cas, Marsella o Chicago. Tirants de sostenidors que semblen armadures cyborgs, armilles fluorescents i xinesos que carreguen sacs de runa (com més gran és el sac, més petit és el xinès).
Bicicletes de lloguer, skaters, campanes extractores que perpetuen l’efecte fritanga, majoristes de burundanga i ofertes per ensarronar el visitant amb delícies tan nostrades com (pausa) la crêpe catalana. Pissarres que anuncien gaspatxo en sioux vernacle –cold spanish soup– i xurros en klingon –toulompakies–. A la plaça Reial, Dalí cavalca un rinoceront enmig d’un restaurant taxidèrmic, russos, grafitis i, davant de la persiana baixada del Sidecar, un borratxo vomita la llista dels reis gots. A l’Ocaña, transvestits folklòrics i, a les parades de flors, orquídies i sobres de llavors de pebrots amb forma de cos de dona. Cues de motxillers a la pensió Villanueva, anuncis de biodramina als autobusos, acordionistes amb dits amputats, un club de cànnabis que admet (ole!) mascotes i banderoles coherents amb el credo municipal: “Tu em respectes a mi i jo et respecto a tu. Compartim BCN”. Als balcons, pancartes de “Volem un barri digne” i, davant del bar La Rumbeta, un rètol amb ambició d’estructura d’Estat: “The real catalan show, unique in the world. Sold out”. A la porta, un dels cambrers aborda una parella i, en perfecte castellà i amb la genuïna simpatia de la ciutat, els convida a entrar: “Si queréis pokémons, también tenemos”.
Armilles fluorescents i xinesos que carreguen sacs de runa (com més gran és el sac, més petit és el xinès)