Els dimecres, pansexuals
Avui som dimecres, la millor nit per sortir de copes a Tel Aviv. Fa just una setmana ho comentava un cambrer al carrer Ben Yehuda. “Esteu de sort”, va dir, tot enviant-nos a una festa clandestina que hi havia a un edifici alt de la cantonada. Exagero. De clandestina tenia el fet de no anomenar-se de cap manera, de ser de franc i de convocarse boca-orella. Però el que ens esperava en aquella room num. 5 d’un cinquè pis era una discoteca en tota regla, amb el seu dj, les seves barres i les seves copes cares. Un cop superat el tràmit amb els segurates a peu de carrer i un cop traspassades diverses cortines negres i pesants, vam arribar a aquella non stop dancing, una d’aquestes festes pretesament gai on, en realitat, l’atracció sexual no sap de gèneres sinó de persones.
Val a dir que la gent de Tel Aviv diu que aquesta obra de tunelatge que s’està fent a la seva línia ferroviària, perquè el tren connecti d’una vegada la capital amb Jerusalem en només trenta minuts interessa “més als d’allà que als d’aquí”. Obvi, què podria voler importar de la capital de l’oració ultraortodoxa una capital del pansexualisme com Tel Aviv? En canvi, en el sentit invers són moltes les ciutats que farien bé en pujar a la tuneladora i guanyar punts en alliberament sexual. Barcelona, per exemple: amb etiquetes com gay friendly o Gaixample ha contribuït sens dubte a una societat més justa, però a hores d’ara ja va camí de ser un destí retro. Què hi ha de modern en definir-se sexualment, encaixar en un gènere o orientació sexual, participar del gueto i anar només als locals afins? Era això, la llibertat sexual? No era més aviat el dret a sentir atracció per qualsevol, fos qui fos?
A Tel Aviv, un dels trets diferencials de la joventut és que va de copes aquí i allà sense importar-li si hi predomina clientela amb una determinada orientació. Un altre és que el servei militar obligatori per tots els sexes manté tothom en molt bona forma. Forma de la real, no de l’onanista de gimnàs. Les musculatures són hormone free, d’acord amb la intensitat d’esperit que desprèn la gent i amb el carpe díem inevitable en un país en conflicte.
Com a mostra, el bàrman de la festa clandestina .El batibull a la disco ja anava a ritme de Rihanna quan vam intentar cridar-li l’atenció per demanar-li una última ronda de didalets. Hi havia altres bàrmans, però no com aquell. Si més no a ulls dels amics gais que m’acompanyaven i que no el van perdre de vista en tota la nit. L’home era atractiu. Podia encaixar en un perfil gai atlètic, vital, ràpid de moviments. I en el tràfec darrere de la barra, resultava obvi que vivia una feliç homosexualitat. Però al que anàvem: això d’encaixar i definir-se sexualment ha passat a la història a Tel Aviv. En enfilar-me confiada a la barra per fer-me escoltar per sobre de la música, el paio no em va deixar parlar. Em va tancar la boca amb la seva i va expressar igual de ràpid un impulsiu desig d’emportar-se’m a casa.
Quin mareig, sí, però que visqui la pansexualitat.
Hi havia altres bàrmans, però no com aquell, si més no per als meus amics gais que tota la nit que l’admiraven