El dret al temps, més enllà de l’estiu

Quan se li pregunta a algú com va, i tret que tingui un problema greu, normalment respon que bé però accelerat i sense temps. Els que contesten així pensen que és una situació passatgera, que podran canviar les seves vides, posar-hi repòs. Però no és veritat.

Hartmut Rosa, filòsof i sociòleg alemany, ha deixat aquest any en aquest diari unes interessants reflexions sobre la inaprehensibilitat del temps en una societat hiperaccelerada, aquella gran roda d’hàmster que obliga l’individu a incrementar la velocitat sense avançar, simplement per ser al mateix lloc, sense un futur millor. Quan Hartmut Rosa llança aquesta reflexió aparentment senzilla basada en aquest “com va?”, ell mateix respon que és pràcticament impossible que l’estrès, la recerca del temps entès com un diàleg amb la vida, es resolgui a títol individual. És un problema estructural, que necessita una reflexió de tota la societat. Queda l’opció individual de saltar de la roda de l’hàmster, però llavors potser el que arriba és massa temps buit.

Ve al cas la reflexió arran de la iniciativa de la reforma horària, el debat per “europeïtzar” els horaris; la reforma legislativa avança ràpida al Parlament. I perquè la reforma horària no és dinar a les 13 hores, sopar a les 20 h, o anar-se’n a dormir aviat per decret, com poden pensar alguns. Hartmut Rosa va ser a Barcelona arran del debat sobre la reforma horària, perquè darrere hi batega la preocupació sobre com construir un altre temps de vida, sobre la possibilitat de dur a terme projectes vitals que passen per desenredar el temps del llarg i rígid bucle laboral que ara regeix la vida. I ve també al cas perquè és estiu i amb ell l’anhel de tenir el temps. Però aquesta no pot ser una il·lusió de només trenta dies.