Realisme màgic d’Abkhàzia
FAZIL ISKANDER (1929-2016) Escriptor rus
Fazil Iskander va ser un altre dels grans escriptors soviètics que van mostrar als buròcrates i la intel·ligència de la capital com n’era de rica i sucosa, en tots els sentits però també el literari, la seva terra natal, Abkhàzia. Ho va fer Valentín Rasputin, que va concentrar en la seva obra les essències del camp de Sibèria. O Txinguiz Aitmàtov: els seus relats del Kirguizistan formen part del classicisme literari de la segona meitat del segle XX soviètic.
Iskander procedia d’Abkhàzia, una terra a la vora del mar Negre on s’ha reunit una cultura ancestral procedent de Bizanci i Grècia i la dels pobles de la muntanya, la dels georgians i, per descomptat, la russa. D’ascendència iraniana, l’escriptor era un reflex d’aquella trobada entre l’oriental i l’occidental, el nord i el sud.
L’escriptor va morir el 31 de juliol a casa seva a Peredelkino, als afores de Moscou. Tenia 87 anys. Iskander havia passat una llarga malaltia, però, segons la vídua, la mort el va assaltar mentre dormia.
Fazil Iskander va néixer el 6 de març del 1929 a Sukhumi. La seva mare era abkhaza. El seu pare, persa. El va perdre molt aviat, a l’edat de nou anys, ja que el seu progenitor va caure víctima de les purgues estalinistes contra les minories i va ser deportat a l’Iran, on moriria posteriorment.
El petit Fazil va estudiar primària i secundària en una escola russa i després es va traslladar a Moscou per estudiar a l’Institut Universitari de Biblioteconomia abans d’ingressar a l’Institut de Literatura Maksim Gorki. Acabats els estudis, entre el 1954 i el 1956 va treballar com a periodista a les ciutats de Kursk i Briansk. Gairebé sempre ha viscut a Moscou.
Va publicar el seu primer llibre de poemes, Senders de muntanya,
el 1957 a Sukhumi. El 1966 va començar a ser un escriptor reconegut gràcies a Constel·lació Caprigòcer.
El 1980 dos dels seus relats van aparèixer a la famosa col·lecció Metropol. Després d’això, el seu nom va passar a incloure’s a la llista negra d’escriptors soviètics d’oposició, amb la qual cosa es va passar diversos anys sense publicar al seu país, encara que va ser en aquella època quan van començar a publicar-se els seus llibres fora de l’URSS.
Un lloc especial dins de la seva obra mereix la novel·la picaresca Sandró de Txeguem (1973), variant soviètica del realisme màgic, on, com en molts altres dels seus escrits, va descriure la vida al Caucas. Dos terços de l’obra van caure sota les tisores de la censura i només va aparèixer completa a l’URSS el 1989.
“Iskander va ser un dels molt probables candidats de Rússia al premi Nobel, sobretot perquè va portar al globus literari un territori que no existia, i pel qual normalment et donen el Nobel: Abkhàzia. Esclar que era molt diferent de l’Abkhàzia real: era una Abkhàzia metafísica, el país de la seva infantesa, de la felicitat”, ha explicat l’escriptor i periodista Dmitri Bíkov.
Per al filòleg Ievgueni Vodolazkin, Fazil Iskander tenia tot el que cal per ser un gran escriptor. “Veia el món en el seu conjunt, i no en els detalls, i el descrivia amb un humor especial i incomparable”. En el pròleg de Sandró de Txeguem, Iskander va
La seva obra picaresca ‘Sandró de Txeguem’ s’ha comparat als ‘Cien años de soledad’ de García Márquez
apuntar: “La meva tasca literària és elevar l’esperit dels meus compatriotes deprimits... Hi havia molt per estar deprimit”.
Altres de les seves obres destacades són Remzik, Escorpió marí, L’arbre de la infantesa, El jaciment de l’home, Conills i serps, Sofitxka, El poeta, La infantesa de Txik ,o Un home i els seus voltants.
Destaquen aquests dies la premsa russa i els seus col·legues escriptors que, malgrat procedir d’Abkhàzia i de sentir des de la seva infantesa parlar un munt de llengües (abkhaz, georgià, rus, megrelià, armeni, persa o turc), va escriure sobretot en rus, ja que ell mateix se sentia “un escriptor rus”. En una ocasió, Iskander va dir que “tota aquesta boirina multilingüe es va fusionar per a mi no en un únic so, sinó en una simfonia plena de significat... Vaig estudiar alemany, anglès, però en realitat només sé dos idiomes: rus i abkhaz”, va assegurar.
“La seva obra és important per als habitants d’Abkhàzia, i per als russos, però també per a tot el món, perquè s’hi concentra el que defineix com una gran i veritable literatura. Colors, sinceritat, la vida, aventures, passions, recerca de sentit, una elevada metafísica, la sinceritat de la infantesa i, sobretot, una meravellosa aforística”, ha explicat l’escriptor i publicista Serguei Shargunov.
A Iskander de vegades se l’anomenava aquí “el Márquez rus”, comparant Sandró de Txeguem amb Cien años de soledad. En el moment de la seva publicació també se la va comparar amb les obres de Mark Twain i William Faulkner. Una part d’ella, en la qual Sandró coneix Ióssif Stalin, va ser portada al cinema el 1989, amb el títol de La festa de Baltasar, o una nit amb Stalin. Vuit pel·lícules més han pres la seva obra com a referència.