L’enarca perfecte
MARCEAU LONG (1926-2016) Alt funcionari francès, ex-secretari general del govern
Marceau Long, o Marceau Marius Eugène Long segons els seus documents, nascut a Ais de Provença i mort als 90 anys a la rodalia de París, va ser un dels últims representants d’una generació que, commoguda pel pas en fals de la França col·laboracionista, va decidir dedicar la seva vida al servei públic. Per alguna cosa el president Hollande va saludar “la memòria d’un home inspirat per servir el país”.
I de fet, des del 1951 quan torna amb les més altes distincions de l’emblemàtica Escola Nacional de l’Administració i gairebé fins a la seva mort, Marceau Long només va treballar per a França.
Llicenciat en Lletres i amb un diploma d’estudis superiors en Dret Públic, és coautor d’un llibre de referència sobre el dret públic a França i al món, la qual cosa justifica que, d’entrada, la jurisprudència, les relacions entre l’Estat i els ciutadans i fins i tot els conflictes, siguin el seu pa de cada dia. Conseller tècnic en Relacions Exteriors, la seva firma rubricarà el tractat de Roma.
El 1958, quan cal assegurar al Marroc la transició del protectorat al regne, Marceau Long és conseller a l’ambaixada francesa a Rabat. Amb 35 anys serà el director general de l’administració i de la funció pública més jove, entre el 1961 i el 1967. Aquell any l’anomenen secretari general de l’administració al Ministeri de Defensa. En els dos càrrecs endegarà la major part de les grans reformes, debatudes i fins i tot imposades en la funció pública francesa, civil i militar. Com la modernització administrativa de
l’exèrcit, gràcies a l’arribada de la informàtica.
El 1973, la dimissió del català Artur Conte el propulsa a la presidència de l’ORTF, l’organització de la ràdio televisió francesa, instrument del govern en els primers anys de la V República (fundada el 1958), convertida en un monstre de difícil gestió. Precisament, el nomenament firmat pel president Georges Pompidou elogia les seves “qualitats d’administrador”. La seva tasca en realitat serà la de desmantellarho i, el 1975, és nomenat secretari general del govern, pel president Giscard d’Estaing, a suggeriment del seu primer ministre, Chirac.
I, un fet bastant singular en un país que va viure la primera arribada de l’esquerra al poder com una commoció, el 1981 el primer ministre de Mitterrand, Pierre Mauroy, confirma Marceau Long en aquella estratègica secretaria.
Els observadors diran que Marceau Long va iniciar el principiant Mauroy en els secrets de l’administració i a ell i altres nous funcionaris els va assessorar per evitar errors. En aquest sentit, seguia aquella concepció francesa del servei públic segons la qual l’alt funcionari ha de posar la seva competència al servei del poder legal i legítim, independentment de les seves creences.
Després, Mauroy el nomena al capdavant d’Air Inter, la línia aèria de cabotatge, i dos anys després president d’Air France, càrrec que exercirà fins al 1987. Aquell any, el de la primera cohabitació entre president socialista i govern de dretes, Mitterrand i Chirac acorden sense discussió donar-li els comandaments del Consell d’Estat. És a dir, una de les funcions més altes a França.
En aquell 1987 també presideix la comissió sobre la reforma de la nacionalitat francesa: la llei porta el seu nom. I des de la Comissió d’Arbitratge de l’Haia fins a la que el 2002 debat l’estatut penal del president de la República, Marceau Long serà membre d’una dotzena de grups o entitats, fins i tot després que la llei –els 65 anys fets– l’obligués a jubilar-se.
Una d’elles ressona fort aquests dies: el 2003, Marceau Long va ser també membre de la comissió Stasi sobre “aplicació del principi de laïcisme a la República”.