Símbol femení i feminista, però sobretot creadora
Fa només dos anys que va actuar per darrera vegada a Barcelona, però sembla que hagi passat gairebé una eternitat en la vida de la cantant, compositora, model i líder d’opinió/tendència Beyoncé. La seva virtut més destacada, ara com ara, és que darrere de l’aparatositat de l’espectacle hi ha música, que podent fer la viu-viu a la zona de confort del negoci opta per una curiositat i inquietud comprovables, i que el seu inconformisme personal crític podria passar per creïble.
Considerar-la la reina del pop per les xifres que l’acompanyen és només una manera de veure el tema: una vintena de Grammys certifiquen el seu privilegiat posicionament en l’alta indústria, i els 600 milions de discos venuts ho certifiquen entre les preferències populars. Amb tot, les xifres més significatives són les que van acompanyar el llançament del seu nou àlbum, un Lemonade que explica formalment la present gira planetària: ja fos perquè el va publicar inesperadament a finals del mes d’abril passat –una manera de sorprendre que ja havia experimentat de manera ben rendible amb el seu anterior Beyoncé –o sobretot perquè no es trobava a Spotify, el cert és que es va enfilar al capdamunt del hit parade dels Estats Units i de mig planeta, a més de superar ja els dos milions d’exemplars venuts.
Això no hauria estat pas estrany en ella, però ho era perquè es tractava d’una obra que molts no van dubtar audaçment a qualificar de conceptual, allunyant-se dels cànons sonors de la música de ball i del pop de consum que van emmarcar les seves primeres obres en solitari. Lemonade, seguint el camí de l’esmentat Beyoncé i fins i tot de l’antepenúltim 4, és un completíssim àlbum de r&b del present, on cohabiten en acollidor parnàs funk, hip-hop, pop, rock o bases electròniques.
Tot i que no són pas pocs els que enyoren l’imbatible ganxo de quan formava part de les Destiny’s Child o de les bombes dels seus inicis en solitari sintetitzats en el gloriós Crazy in love, la Beyoncé dels temps contemporanis ofereix una paleta de sonoritats i arguments temàtics i vocals realment enlluernadora. I Lemonade, encara que hi faltin aquells grans èxits d’altres temps, és la seva obra més rodona musicalment, malgrat que potser també és la que més fa arrufar el nas al seu aficionat mainstream. Alerta: la presència de grans noms de l’escena indie com Kendrick Lamar, James Blake, Jack White, Diplo, Ezra Koenig (dels Vampire Weekend) o els Yeah Yeah Yeahs, no garantia res. Però sí noms desconeguts per a l’aficionat generalista, com Boots, que van dotar tot l’àlbum d’un so general inconfusible, amb el qual cal identificar la Beyoncé dels últims anys.
Totes les altres coses, el seu paper com a símbol femení i feminista –i hipermilionària– en el món de la música i en la vida és magnífic de portes enfora, i pot ser inspirador per a no poques semblants. I que sigui creïble i/o veritable tot el que s’ha construït entorn d’aquesta condició –escàndols inclosos– no deixa de ser aquí i ara una cosa secundària: la música mana.
En el repertori actual la cantant proposa una addictiva barreja de pop, rock, funk, hip-hop i bases electròniques