La xilena novaiorquesa que es va fer palestina
Lina Meruane explica a ‘Volverse palestina’ com ha adoptat una identitat que havia estat tan sols un record dels avis
Pots anar-te’n de viatge des de Manhattan a Palestina i tornar convertit en un palestí més? Això és el que li va passar a l’escriptora xilena –resident a Nova York– Lina Meruane (Santiago, 1970) i ho explica a Volverse palestina (Random House), crònica d’una immersió en els orígens de la seva família i d’una transformació no gens tòpica que mou el lector a la reflexió. El llibre té dues parts, una de més testimonial, en què se n’hi va i narra tot el que li passa, i una altra de més assagística on endreça el que ha vist i en produeix teoria.
Meruane, autora de la impactant novel·la Sangre en el ojo (2012), és una de les veus més interessants de la ficció llatinoamericana actual. Aquest nou llibre testimonial és “una crònica habitada per un jo que viatja i experimenta i veu el que passa, i després el mateix jo se’n va a la biblioteca i es posa a llegir, per exemple, David Grossman, Amos Oz o Susan Sontag”. No només se’n va a Israel i als territoris ocupats, sinó a Xile, al poble del seu avi, un dels milers de fugits després de la guerra àrabo-israeliana del 1948. “Molts d’aquells emigrants, dispersos per mig món, encara guarden les claus de la casa d’on els van expulsar”. Convertida en un detectiu modianesc d’ella mateixa, va entrevistant els pares i familiars, “de manera molt fallida, perquè les històries no havien estat guardades amb gaire rigor, allà veig que tots els relats familiars són ficció, una composició convenient del passat”.
La gran paradoxa del llibre, explícita ja al títol, és que Meruane adoptarà una identitat que no tenia: “A diferència de l’enorme comunitat palestina xilena, no vaig anar a l’escola àrab, no vaig ser socialitzada com a palestina, era una remor de fons en la família, no una adscripció directa. Molts emigrants van fer aquesta transacció: perdem la llengua, deixem de pensar-nos d’una determinada manera i així guanyem tranquil·litat”. Ella, de fet, comença a perdre-la quan es veu alterada “per la mirada dels altres. A Israel i als territoris tothom em veia palestina, quan jo havia viscut tota la vida submergida en la xilenitat!”. Ja des de la primera humiliació que pateix, un interrogatori davant els agents de seguretat israelians a l’aeroport, que la intimiden quan veuen les agulles que porta per injectar-se insulina: “Em vaig ficar la mà entre els pits i vaig extreure’n l’aparell que em manté viva, estirant el cable que el connecta al meu cos, perquè entenguessin que hi havia una agulleta que me l’enganxava al melic. Aquest fet d’haver d’anar-se despullant, literalment i metafòricament, davant la policia, em va revelar que sota la meva xilenitat hi havia la marca del palestí, el meu cognom a la pell. Abans d’obrir la boca jo ja tenia problemes. És el que els passa cada dia a molts palestins en una escala més atroç”.
El seu retorn no tracta “d’una recerca nostàlgica de l’arrel, sinó del compromís amb una realitat present.
“Les identitats són voluntàries, penso que finalment decideixes qui ets”, afirma l’escriptora
El que vaig viure em va commoure i indignar, jo penso que les identitats són voluntàries, que finalment decideixes qui ets, en quin dels seus costats et sents més connectat”.
Sobre la situació actual, afirma que “l’Holocaust no ha acabat per a ningú. Alguns judeoisraelians continuen utilitzant l’enorme mal que es va infligir als seus avantpassats europeus per justificar la seva empresa de nació colonial”.