“Un espanyol al podi als anys vuitanta...? Miracle!”
JOSÉ MANUEL ABASCAL
Un dia d’aquests, el lector podria trobar José Manuel Abascal (Santander, 58) al passeig marítim de Calafell, a l’ajuntament on treballa: és director de l’àrea de Promoció de l’Esport. Abascal corre diàriament. “A ritme de cargol, eh? A cinc minuts per quilòmetre, que ja tinc una edat...”. També explica que segueix la rutina que s’havia marcat en la seva infantesa, quan va entrar al món de l’atletisme. Així és com es manté sa, prim i afilat. Si fa no fa, com el recordem els qui ja tenim una edat.
Als vuitanta, Abascal era aquell individu llargarut que plantava cara a tothom. A José Luis González, el seu competidor en el mig fons espanyol. Als fenòmens britànics: Coe, Ovett i Cram. I a Saïd Aouita, la primera estrella vinguda de l’Atles. Els brillants migfondistes espanyols el col·loquen en un pedestal: la primera medalla olímpica de l’atletisme en pista, el bronze en els 1.500 m de Los Angeles’84, la va guanyar ell.
“PortoI quan aquella surto cursaon siguien un a penfer una drive. conferència, l’ensenyo. Tinc la semifinal i la final...”.
Ha de ser emocionant, això de reviure aquell moment...
I em permet analitzar l’escena. Recordo que disputàvem tres curses en tres dies. La primera ronda, la semifinal i la final. A mi, això m’anava bé. Jo era un atleta dur, més resistent que ràpid.
I en va saber treure partit...
Hi havia els tres britànics (Coe, Cram i Ovett), així que em veia amb poques opcions. O un d’ells tenia un mal dia, o jo el dia de la meva vida...
Va sortir la segona opció.
Ovett va fallar (va guanyar Coe, i Cram va aconseguir la plata) i jo vaig tenir el meu gran dia. Gregorio Rojo (el seu entrenador) em va dir que ataqués a 500 metres. Li vaig dir: “Ho faré. Però si fallo, no m’esbronqui”.
I què va passar?
Vaig sortir abans, quan faltaven 600 m. I vaig ser al davant fins als últims 200. No m’ho creia. Després em va passar Coe. I Cram. I vaig estar esperant el tercer britànic. Per sort, Ovett no va arribar mai (es va retirar). Bronze. Un miracle per al mig fons espanyol!
Li va canviar la vida?
Em van convidar a molts mítings, vaig guanyar molts diners.
Molts? En un any calculo que vaig arribar a cobrar 60 milions de pessetes (uns 360.000 euros).
Caram! Havia trencat un motllo. I hi havia aquella rivalitat amb González. El meu caixet era de 1.800 euros per cursa. Als vuitanta!
I duia publicitat. Tres directius de taronges La Infinita em van venir a veure a Santander. M’oferien 1.200 euros per cursa. I posaven una parada a les portes de l’estadi, on oferien taronges i mandarines. Tot només per dur una etiqueta a la samarreta... González i Colomán Trabado es reien de mi. Quan van veure el que guanyava, ja no reien tant...
No estava gens malament, atesos els seus orígens humils. Sóc fill de transhumants.
Muntanya amunt? Sap tot això que diuen dels kenians, que caminaven un munt de quilòmetres fins a l’escola? Doncs jo, el mateix.
...? Em considero un kenià blanc. La meva escola era a 3,5 quilòmetres. Anava i venia quatre cops al dia. Sense voler, amb cinc anys ja m’estava entrenant. I acompanyava el bestiar al camp.
Durant molts dies? Vivíem a la vall del Pas, a Cantàbria. Teníem trenta caps de bestiar. Calia passar per set cabanes dos cops l’any. I procurar que les vaques no se n’anessin cap als costats. Va ser així fins als dotze anys.
I com el van descobrir? Els meus pares s’ho van vendre tot i se’n van anar a Holanda amb les meves dues germanes. Em van deixar a Saragossa amb el meu germà, a casa del meu oncle. Vaig anar als Salesians i jugava a futbol. Un dia, als catorze anys, feia falta un corredor per a un cros escolar. El meu professor em va dir que em necessitava.
No li va poder dir que no? Era el meu professor de Tecnolo- gia! Ha ha ha! Vaig pensar: ‘Si no hi vaig, m’empapera’. Hi vaig anar i vaig guanyar.
I ja no va parar. Corria amb unes botes de futbol mig rebentades. I a la tercera cursa, el professor va venir amb unes sabatilles de claus en una bossa. Em va dir: “Fes-les servir, i quan acabis la teva cursa, les deixes a un altre”. Vaig arribar, va venir un company i me les va treure mentre recuperava l’alè. De bojos! Uns mesos més tard, va venir la Federació Espanyola i em va oferir una beca a la Residència Blume de Barcelona.
I se’n va anar? Els meus pares havien tornat d’Holanda. La meva mare em deia que estava molt prim, que agafaria una anèmia. Va haver de venir el meu professor i convence’ls.
Com ho va fer? Llavors, el professor era com un capellà, o com un guàrdia civil. El que deia anava a missa. Així que me’n vaig anar a Barcelona, i em vaig posar en mans de Rojo.
Però va continuar recorrent les muntanyes càntabres. En aquella època, només uns quants treballaven en altitud. Vaig explorar Mèxic, on m’entrenava amb Domingo Ramón. I Saint-Moritz, aquí amb Pierre Deleze. I sap què?
Digui’m. Vaig descobrir un lloc meravellós a Áliva, al cor dels Picos de Europa: un quilòmetre d’herba absolutament pla. I a 1.600 m d’altitud.
Una bona pista. De pista res. Era tot rudimentari. El vaig marcar cada cent metres, i hi vaig fer les sèries.
Tot sol?
“El meu pare era transhumant i tenia 30 caps de bestiar; jo feia 3,5 km per anar a escola cada dia”
Hi havia un parador a 500 m. M’encantava estar-m’hi tot sol. Tenia la il·lusió, la pau i la tranquil·litat. Corria entre muntanyes de 3.000 m. I hi havia un llac d’aigua freda ben a la vora.
Per descomprimir les cames. A falta de massatgistes...
Insisteixo: tot sol? De vegades venien companys del grup de Rojo, Teófilo Benito o Jimmy Torres. I atletes càntabres els caps de setmana, que muntaven tendes de campanya. Però vaig tenir períodes de 10 o 12 dies sol.
I com s’aclaria? Vaig marcar les pedres amb pintura. Amb una cinta mètrica feia mil metres al mil·límetre. Podia fer sèries, tècnica, multisalts, cursa contínua. Però valia més no mirar el cronòmetre.
Per què? En aquella altitud, les marques eren terribles. Et podies enfonsar psicològicament. Es tractava de donarho tot i punt. I havia d’anar amb compte amb les vaques i els cavalls. Un dia vaig xocar amb un poltre.
D’aquí va sortir un bronze. Em sento orgullós d’haver obert el camí dels migfondistes espanyols. Vam demostrar que no s’havia de tenir por dels millors. Que tenien dues cames i dos braços, com jo. No corria acomplexat. Si calia atacarlos, els atacava.
Un valent. No n’hi havia per tant. Al final, Coe i Cram rondaven el 3m30s en els 1.500 m. I jo estava en 3m31s. No eren 15 segons de diferència!